BRUNCH

(Noia, d’uns trenta anys. Va perfectament pentinada, elegant, cap alt i segura de si mateixa. Camina pel carrer, ràpid amb amb pas ferm. Està parlant per telèfon).

– Sí, ja està. No en vull saber res més. Definitivament, sí. Ara ja tot és igual, què més dóna. No ens tornarem a veure. Millor.

(Penja. Expressió i posat de resignació. Es mira en el reflex del vindre de l’establiment abans d’entrar i es pentina una mica amb les mans, es col·loca bé la camisa i entra a la sala. És un establiment luxós, un festiu al matí, hi ve habitualment, hi està familiaritzada.)

– Bon dia, senyoreta. En què la puc servir?

– El brunch número dos, si us plau. Gràcies.

(Arriben els cambrers i serveixen plats diversos, la càmera enfoca la taula. Cafè amb llet en tassa gran, cremós i amb un cor dibuixat a la superfície. Torrades d’espelta amb advocat, formatge cottage i oli d’oliva, suc de taronja natural, bacon amb saltxitxes i ous ferrats i també un iogurt amb civada. La noia s’ho mira amb anhel, per on començar? Pensa fent un glop a la tassa de cafè. S’acosta els ous, el bacon i les saltxitxes, en talla una, la suca amb el rovell de l’ou i se la posa a la boca amb gust. Alça els ulls i, a una taula més enllà, es veu a si mateixa, despentinada i vestida només amb un llançol. S’està menjant el mateix plat que ella, és certament ella fa uns anys. De la sorpresa, deixa la forquilla al plat i veu com la seva “jo”fa exactament el moviment idèntic. En fa algún més per comprobar que el que està passant és real, passa els dits per sobre la taula, els claqueja i es col·loca els cabells al cantó, ara cap a dalt, cap avall… de manera fins i tot ridícula. La seva “jo” la imita a temps real. Està amb algú, no li veu el rostre, està d’esquenes però recorda exactament qui és, qui era per ella. De sobte, se n’adona de la oportunitat que se li presenta. Arrepenja els colzes a la taula, encaixa les mans i concentra la mirada en la seva “jo”, en ella mateixa. S’esclareix la gola i reuneix el valor que no va tenir fa anys. Comença a parlar, les paraules es reprodueixen a la boca de la seva “jo”).

– Si això és una competició, m’has guanyat. Com passaré el dia? Això ho controles tu. Si no m’escrius, em neguiteja, però el que està clar és que jo no començaré la conversa, per res del món. No deixaré en evidència que estic en desaventatge, tot i que ets ben conscient de que qui està perdent la partida. Cada nova notificació és un esglai, de decepció si no ets tu i d’alegria si has pensat en mi. Per què passen els dies sense que sàpiga res de tu? Quines preguntes, sí que ho sé, doncs perquè no sóc la teva prioritat. No és que no ho vegi, saps? Simplement ho deixo de banda i així no haver d’admetre’m la derrota. Cada vegada que fem l’amor és una validació… dura molt poc… una medalla que em poses tu, aquell de fa uns mesos o el del cap de setmana a Bilbao. Intento, amb desesperació, fer-te veure tota la desafecció que sento, però avui et dic que estic increïblement contenta perquè és la primera vegada que esmorzes amb mi, no fas un glop de llet a corre cuita i t’emportes les últimes galetes que em queden mentre jo faig veure que faig feina i que no m’importa quan marxes de cop i no sé quan em tornaràs a escriure. Tampoc t’escriuré, repeteixo, tot i que de ben segur que intueixes que ho espero amb ansietat. L’esperança que tinc de que tot serà diferent em sembla, a la vegada, estúpida perquè sé que avui estàs aqui assegut com si res perquè t’han aplaçat el partit de pàdel dels diumenges. Sí, aquell que passa per davant del petó de comiat i el “ens  veiem aviat” de cortesia. Així que, amb un nus al pit, t’haig de  dir que no et vull entretenir més, avui deixaré d’actuar, agafa la pala que et porto a les pistes amb cotxe, hi arribaràs més ràpid.

(La noia aparta el plat de les saltxitxes, el bacon i els ous. Ja no en vol més. S’acarona la cara, amb tendresa. Ara ha de triar un altre plat, se’ls mira. Toquen les torrades d’espelta amb advocat, s’hi posa una mica més de formatge cottage i oli d’oliva, que va regalimant. Quan s’ho atança a la boca es veu a ella fent exactament el mateix gest, però l’altra mà la té atançada sobre la taula i agafada a un noi, es mira la seva i la té allà, també extesa, com si hi hagués algú davant seu. Obnubilada en el record, parla amb els ulls brillants, desde el que va sentir, del que encara té intacte a la memòria i reviu.)

– Té, en vols una mica més? He comprat aquest pa que tan t’agrada, ho vas mencionar l’altre dia i te’n vaig anar a comprar. (El mira i  somriu, degusteja cada mos. El “jo”, també. Va amb un pijama blau de vellut, còmode i una manta de sofà vermella per sobre. El cabell el du recollit de qualsevol manera amb una pinça i sabatilles d’estar per casa). Esmorzar amb tu, això sí que em fa feliç. M’encanta que ens barallem per l’últim tros que queda, encara que saps que te l’acabaré donant. Vine amb mi, haig d’acabar un informe de la feina amb el que vaig atrassada, l’hauria d’enllestir per dilluns. Tu pots aprofitar per contestar els mails que et queden pendents, aquí al meu costat. Et deixaré treballar, et prometo que aquesta vegada ho compliré. (Pica l’ullet, somriu relaxada i feliç. Fa una altra mossegada a la torrada) Què farem després? Ben poc m’importa. L’amor, segurament, i moltes vegades fins que marxis i repetim una i una altra vegada quan tornis.

(Intenta agafar l’últim tros del plat però ja no queda res, només unes gotes d’oli que pren amb el dit i i xarrupa amb delit. El cambrer retira de seguida el plat, ella es gira i observa com se l’endú. L’expressió és de “ja està?”. Es torna a girar i s’incorpora a la cadira, té els ulls apagats de tristor. A la taula hi queda només el iogurt, l’agafa i el remena, lentament, amb desídia i resignació. Des del darrera apareix la seva “jo”, allà, amb xandall i les mans a la butxaca, asseguda amb desgana es menja el iogurt. Així, encara remenant el iogurt i d’esquenes, desembussa.)

– No em puc quedar gaire estona. Més ben dit, no em vull quedar molta estona, però hi estaré una mica més, només. Escolta, hi ha moltíssimes coses que no et dic. M’entretens, hi ha alguna cosa en tu que m’interessa però m’agrades… el suficient o més aviat poc. Si aquesta nit m’he anat al llit amb tu ha estat per… avorriment? Millor dit, buidor… potser despit seria molt més sincer. M’hi he conformat (es posa una cullerada de iogurt a la boca) si no ho tingués davant, ni m’ho miraria. Quan m’escrius trigo a contestar. Sé que em vols veure, però a mi em fa mandra, encara que em satisfà saber que ho desitges i el que ho fa addictiu. Quan hi estic, no està tan malament, pot ser fins hi tot divertit, però res més que això. De totes maneres, haig de confessar que sí, que si fa dies que no sé res de tu et busco, però no em costa trobar-te. Massa llaminer i immediat, tot plegat. És fàcil, molt fàcil acabar esmorzant amb tu i fer-te sortir per la porta amb qualsevol excusa, haig d’acabar un informe o el que sigui. Ja tornaràs o ja tornaré a escriure’t, m’és igual. Així que deixo que pensis el que més et convé i seguir creient-me que aquesta vegada sí que guanyo la partida. Buff, aquest iogurt és horrible.

(Deixa el iogurt a un cantó, no se l’acaba, no li ve de gust. Demana el compte i recull les coses, fa el gest d’aixecar-se però, tot d’una, decideix que encara queda una cosa pendent. Agafa el mòbil del bolso, obre el whatsapp, accedeix a un xat i hi escriu:

T’estimo, i moltíssim. Et trobaré a faltar durant molt i molt de temps. Segurament, per sempre. Adéu.)