He après a no menysprear el que creuen els altres, per estrany que sembli. Procuro mantenir un criteri obert, i no són les coses ordinàries de la vida les que podrien tancar-me’l, sinó les coses estranyes, les coses extraordinàries, les que fan dubtar a un si estarà boig o encara toca de peus a terra.
“Dràcula”, Bram Stoker.
Hi havia un plaer sàdic en les tortures que propinava als seus enemics. Mehmed II, el conqueridor, es dirigí cap a Valàquia per detenir les atrocitats que Vlad Draculea estava cometent contra els funcionaris de l’Imperi Otomà. Relaten dos cronistes bizantins que ni l’indomable i autoritari governant va poder reprimir l’angoixa al travessar el bosc on s’hi trobaven més de vint mil cadàvers de turcs i búlgars empalats. L’escena s’estenia al llarg de mitja hora de camí.
El mite de Vlad III i la seva crueltat encara no s’han esvaït, segueix en la memòria popular i s’ha convertit en llegenda. Del personatge històric n’han sorgit grans obres de la literatura, en les que la figura folklòrica ha esdevingut quelcom semblant al príncep de Valàquia: un aristòcrata tan elegant com despiadat. Una combinació terroríficament atractiva per emprendre el viatge cap a Transsilvània, regió nord de Romania semi rodejada pels Carpats.
A Bucarest prenc un tren destí a Brasov, la segona ciutat més important del país després de la capital. Per accedir-hi, el tren ha d’endinsar-se en les muntanyes pels vessants més boscosos, paratges que contrasten amb les descomunals places i avingudes de Bucarest, on el ciment domina l’horitzó. Mentre a la gran ciutat és difícil trobar-hi un sol àpex d’ombra, ara el clarobscur de la vegetació envaeix l’entorn. El tren avança a força velocitat, en línia recta i sense que hi pugin gaires passatgers en les poques parades a poblets rurals. No sé on em sento més vulnerable, si en la incertesa del bosc ombrívol on em sembla estar-hi empresonada o en la immensitat de l’escenari de formigó que va crear Ceaușescu. No hi ha escapatòria en cap dels dos extrems.
A Brasov encara hi destaca l’encant medieval, que es concentra al casc antic. El centre neuràlgic segueix sent la plaça del mercat, perfectament conservada des del segle XVIII. Allà s’hi erigeix l’església negra, un dels pocs temples catòlics del país, ja que la religió predominant al país és el cristianisme ortodox. L’església va rebre aquest nom arrel d’un incendi devastador al segle XV, que va deixar les parets d’un color fosc. L’edifici va ser construït pels comerciats alemanys que es dirigien a Orient per comerciar a la Ruta de la Seda, així, s’hi conserva una col·lecció de catifes perses. És agradable passejar pels carrers de Brasov, les zones de vianants i les terrasses estan plenes de gent, no hi ha res com com contemplar les façanes barroques que es prolonguen pel carrer Republicii i degustar la beguda nacional, la tuica, un aiguardent destil·lat a base de prunes. La torre de l’Ajuntament, notable edifici d’arquitectura saxona, està situat a la plaça Sfatului, un dels epicentres de Brasov.
La calidesa i la hospitalitat dels romanesos queda evidenciada en la variada oferta de tours gratuïts. El contingut no és oficial, la informació dista de ser objectiva i la selecció dels temes és arbitrària. Tot i això, de cap altra manera es pot captar el caràcter i la entitat d’una nació, forjada per la seva història, cultura i tradicions. No són les paraules del guia les que aporten la verdadera comprensió de la realitat del país i de la regió, sinó de la passió amb la que parla i de la precisió en detalls denoten alguna experiència personal.
Així, sense embuts, el viatger entén més enllà del que veu. El guia que em va atendre devia rondar la vintena, no més, un estudiant universitari que ensenya la ciutat als visitants durant el seu temps lliure. Ha après espanyol veient telenovel·les llatinoamericanes, com molts d’altres al país, i està decidit a ensenyar-nos el que està convençut que no hem percebut abans. Porta a tot el grup de turistes al barri on viuen els membres de la màfia, no està molt lluny del centre, no sembla que necessitin amagar-se de res ni de ningú. Els carrers es componen de cases alineades que fàcilment es podrien confondre amb qualsevol àrea residencial d’Europa occidental. El perímetre de cada habitatge està decorat amb un jardí visiblement cuidat i uns caminets de rajoles de colors que en marquen l’accés.
En contrapartida, a uns metres hi trobem el centre educatiu, el nivell acadèmic és molt alt, explica el guia, però els joves poden acabar els seus estudis amb resultats excel·lents i que el seu talent es desaprofiti. Mentre un petit percentatge de la població s’enriqueix a través de negocis criminals, la feina escasseja fins i tot per la població activa més preparada, que es veu obligada a emigrar a la cerca d’oportunitats laborals. A més, «malgrat la qualitat de l’educació, els professors perceben un salaris baixíssims», remarca el guia, «han de complementar el sou amb feines extra».
Durant la segona part del tour, el guia passa de la indignació a la fúria. Els estralls de la dictadura comunista van afectar profundament el seu entorn. Recorda els seus pares explicar com Ceaușescu els va captivar, els va prometre que tornaria la dignitat i l’honor a Romania i li retornaria el seu lloc entre les altres nacions europees. Els romanesos ja no estarien subjugats als turcs, ni als russos, ni als germànics sinó que, gràcies al nou governant, es modernitzaria el país. «Van sucumbir a falses il·lusions», manifesta el guia. Ceaușescu va industrialitzar Romania però la va deixar exempta de democràcia i llibertats i, així, la va asfixiar en un sistema econòmic autàrquic que va comportar l’empobriment de la població. Caminant amb el cap baix, el guia parla de les dures repressions: detencions, tortures i execucions, ningú estava fora de perill, qualsevol motiu era suficient per un càstig brutal. Inclús una renyella amb un veí podia acabar en denuncia i la mort de l’inculpat. Els seus pares havien conviscut amb la por durant vint-i-quatre llargs anys.
No obstant, durant molt més temps el terror d’una criatura diabòlica aguaita des del castell de Bran. A només vint kilòmetres de distància, s’alça l’estatge de Dràcula. De faccions aguilenques i accentuadament pàl·lid, dents particularment llargues que li donen una expressió despietada, orelles punxegudes i mans més pròpies d’una bèstia que d’un humà… no puc reprimir el calfred al dirigir-me a la fortalesa. Amb tot, adquireixo el tiquet a l’entrada després d’una cua ben llarga. El castell va ser la residència de la reina Maria de Romania, consort d’Alexandre I de Iugoslava, també l’enclavament d’estiueig de l’últim rei del país fins la seva abdicació al 1947, Miquel I de Romania. Als seus orígens, va ser utilitzat com a fortificació per mantenir allunyats als otomans, també com un punt de pagament de duana entre Valàquia i Transilvània.
Amb funcions eminentment defensives, el castell alberga al seu interior un petit pati des del que neix un laberint de passatges secrets. Els salons tenen una aparença senyorial i confortable, decorats amb mobles importats d’Europa occidental per la reina Maria, es comuniquen entre si per serpentejants i estretes escales de cargol. Des de la torre merlet, observo l’altitud en la que es troba el castell, dalt de tot d’una roca de setanta metres. Aquí dalt no hi ha gaires finestres, fet que em fa pensar que aquí és on Stoker va situar a Jonathan Harker quan era presoner del Compte i va presentar aquella aterradora escena:
Mr. Harker sortí a prendre una glopada d’aire, ho necessitava, l’empresonament li estava atacant els nervis. Llavors, al mateix punt on estic ara, el va envair l’horror. Veié el cap del Compte sortint d’una de les finestres que hi ha més abaix, no albirà bé el rostre però el reconegué pels seus moviments repilinis i, sobre tot, per les seves inconfusibles mans. Ple de repugnància, Jonathan contemplà com Dràcula reptava cap a l’abisme agafant-se a la roca com si fos un llangardaix i amb la capa estesa com grans ales de ratpenat. Aquesta imatge ancorada a la meva memòria la vaig extreure de les cartes que Jonathan envia a la seva estimada Mina i és, ni més ni menys, la que m’ha dut a aquest indret. Ben mirat, els motius dels viatges no han canviat gaire al llarg del temps, al segle XIX els romàntics ja percebien aquestes contrades com exòtiques i misterioses. Per contra, no hi ha cap referència històrica de que Vlad Draculea dormís una sola nit al castell de Bran.
Això no ha estat un impediment perquè els més espavilats hi veiessin un filó d’or. El Ministeri de Turisme ha arribat a aprovar un pla de construcció d’un Parc Temàtic centrat en la figura de Dràcula, però el projecte no va tenir bona acollida entre els locals. La Societat Transilvana de Dràcula, que reivindica la figura històrica de Vlad Tepes, l’empalador, s’hi va oposar des del primer moment. La qüestió ha estat llargament discutida, però això no ha evitat que al voltant del castell s’hi hagin muntat varies botigues de souvenirs, atraccions i restaurants ambientats en la tètrica llegenda del vampir.
Dràcula, en totes les seves vessants, ha embaucat a turistes ansiosos de consumir. A l’interior del castell de Bran, ningú sembla parar atenció als cartells que descriuen la seva història i aclarir aquest assumpte, no estic segura de si són conscients de la farsa o segueixen, simplement, la ruta establerta. Tal i com manifesta Mario Vargas Llosa en la seva obra assagística «La civilització de l’espectacle», l’entreteniment ha reemplaçat la curiositat, al desig de saber. Avui en dia, el que no és divertit no és cultura i si no entreté no sedueix als turistes. Desafortunadament, aquest poder de seducció no és exclusiu de éssers fantàstics, han existit vampirs molt més aterridors, i ho són precisament pel fet de que han sigut reals.
Shows, desfilades i espectacles van ser representats durant la dictadura de Ceaușescu. La seva funció era enlluernar al poble, atrapar-lo de forma irracional per després oprimir-lo i controlar-lo. Pregunteu a Mina Murray!, que va patir una atracció anàloga quan va caure en les urpes de Dràcula, la va mossegar i va xuclar la seva sang fins al punt en que la va convertir en la seva afí. El dictador va convèncer a molts, però altres mai es van deixar fascinar. La raó i el criteri són les estaques contra els vampirs, ficticis o històrics, bé ho ha demostrat el científic que lidera la expedició per acabar amb el Compte, Abraham Van Helsing. La claredat i la independència de pensament ens protegeix d’estranyes influències, així que la llum de la raó s’entrena investigant, dubtant i viatjant.
Recorda amic meu, el coneixement és més fort que la memòria i no hem de confiar en el que és dèbil.
«Dràcula», Bram Stoker.
Català 
English