Federico Fellini, hauria dirigit la càmera cap a aquest últim aspecte: real, vulgar i ordinari, i precisaria encara més. Veieu allà al fons? En petit, gairebé imperceptible, però existeix, just al costat del majestuós edifici. Una dona ha sortit del portal de casa seva, davantal a flors, ulleres, cabells blancs en to lilós i camisó de no haver de sortir en tot el dia, s’asseu a les escales de la porta d’entrada. No sembla que li importi que hi hagi més gent a la plaça, els ha assumit en la quotidianitat del barri. Whatsapeja, intenta trucar i, com la meva àvia, no s'ensurt amb el telèfon, així que crida a un nen. Quin nen? El que fa estona que s’ha acostat a mi, no l’havia ni vist, estic prenent notes i observa el que faig, el tinc gairebé sobre la llibreta. Aquí, la línia entre el que és públic i privat és molt fina.
Reprenc els passadissos de roba estesa, en tots els sentits, llençols, tovalloles, samarretes, pantalons, vestits, roba interior i... banderes! El blau i el blanc, els colors de l’equip de futbol de Nàpols, no tan sols estan als estenedors sinó també als balcons, terrasses i parets. Els carrers van vestits tots amb la mateixa palette i alguns estan decorats amb el bust fets de cartró dels jugadors, els han penjat en filferros que van d’una finestra a l’altra, exalçats zenitalment. Grazie ragazzi! Els hi donen contínuament en cartells i murals. Gràcies de què? Aquesta temporada el SSC Napoli ha guanyat la lliga italiana, una gran victòria que els aficionats no poden deixar de celebrar, igual que totes les que va aportar Diego Armando Maradona del 1984 al 1992.
Durant els anys vuitanta i principis dels noranta els barris més populars de Nàpols tenien un greu problema social, l’heroïna. La mort inútil i nefasta de molts joves que hi van sucumbir i la recessió econòmica que assolava el país va ser compensada pels cent quinze gols de Maradona. Llavors, els napolitans l’han divinitzat fins al punt de protagonitzar els murals més destacats del quartieri spagnolo i restar en l’imaginari dels nens que donen puntades de peu a la pilota pels carrers i escales pintades amb els colors de l’equip de la ciutat. Una alta referència en art urbà del Pibe de Oro és la boca pintada en unes escalinates, que representa el Club Atlético Boca Junior, l’equip argentí on hi va marcar trenta cinc gols. La boca, roja i rabiosa, en honor al Déu; la creu de dalt de tot, sagrada i solemne, en representació de la passió de Crist.
Tots dos morts, el primer fa només tres anys, al 2020, i per saber quant fa que va morir el segon només haig de restar trenta tres a l’any actual. Malgrat la diferència temporal, igualment venerats, encara que aquí no són els únics, de morts n’hi ha d’altres. El pare, el fill, però no l’esperit sant, ara em em refereixo a l’àvia, l’oncle, el cosí... i amén. Per recordar-los no pinten grans murals, tenen senzillament una fornícula on hi exposen la figura de Jesucrist crucificat, la de San Gennaro, patró de Nàpols i la fotografia dels familiars difunts. Adoració absoluta per tots els que estan a l’altra banda del cristall, tancats amb una clau que guarda cautelosament al cap de la família i paga religiosament la mensualitat. Crist, Maradona, futbolistes, familiars...i perquè no idolatrar a comediants? Tot i haver nascut a Rione Sanità, Totò també té el seu memorial al barri. Una estàtua tesa, elegant i pomposa, així ho creieu? És un mural. Paradigma del neorealisme italià, en Totò ha arrencat rialles i plors d’espectadors de tot el món. No tota la resta de difunts gaudeixen del mateix mèrit, descansa en pau.
Fa seixanta cinc anys que no deixa de treballar, en Giacomo. És sastre, té un petit taller a peu de carrer on hi confecciona tot tipus de peces, tratges i abrics. Els que a París, Londres o Barcelona costaria entre deu o quinze mil euros, ell he ven per dos mil. A mida, personalitzat i segons el què li indiquis. Alguns li han demanat cosir a l’americana la silueta d’una moto com a recordatori emotiu del quartieri spagnoli. Les motos formen part del barri, no la té només el fill del veí per casualitat o perquè la necessiti per anar a la universitat. En té també una la senyora que es recolza al portal del baix per fer petar la xerrada. A la nena que té al costat, la seva néta de deu anys, segur que la porta davant mentre condueix, sense casc, n’he vist tants ja a Nàpols... i nens sols! ja n’he vist uns quants des de que em passejo per aquí, també amb tota la família al damunt: el pare la mare, la neboda... no sé què és pitjor. La seva fotografia acabarà a la fornícula i els veneraran amb la mateixa passió que condueixen.
Vius o morts, el Patrimoni de la Humanitat del quartieri spagnoli està en tots els ens, omnipresents a la gran pantalla, murals gegantescos, fornícules i en les converses de baix en baix. El pla de la càmera queda a elecció del visitant, observem l’entorn amb les lents i des de l’angle que decidim, segons l’estil i el context. Un barri bloquejat en el passat, la decadència i els records, i és així com pretenem que resti en cada expressió artística, que no és res més que conservar en una fotografia, film o dibuix quelcom que no ha de ser modificat, és més, que és venerat com el que és ara i no pas el que esdevindrà. Així que vine, fotografia i grava, ajuda a preservar.
Català 
English