Quan demanis un cuoppo de peix fregit assegura-te’n de que no hagis insultat a ningú. Cuoppo també és una persona poc agraciada a la vista, lletja, de la que diries que és simpàtica. Aquest apel·latiu millor deixar-lo per les gambes que conté la paperina, elles no s’ofendran pas i això que el seu aspecte físic contrasta, de llarg, amb el seu exquisit sabor. Bigotis llargs, tant que es confonen amb les potes davanteres. El que en sobresurt són dues boletes, nítidament negres, que són els ulls impertèrrits d’un animal mort. El més convenient, doncs, serà arrancar-li el cap i la cua, treure-li la pell i endur-se el seu cos a la boca per extreure’n l’únic que ara mateix pot fer-nos servei. Quins animalons més hi trobem al cuoppo di mare? Calamars! Ja han perdut la seva morfologia, només són unes anelles diminutes entre la resta dels condiments, així, més fàcil agafar-lo amb el palet mentre vas caminant. També hi ha boles de bacallà, sèpia i trossets de cranc. Tot fregit conjuntament crea un gust uniforme que la paperina conserva.
Un plat més fresc per per compensar el fregit seria bastant adient. A spaccanapoli, l’antic decumanus s’hi està a l’ombra. Un vi blanc i una tapa de mozzarella de llet de búfala i pròvola. La primera amb denominació d’origen protegida de la regió de la Campania té una textura tova i humida. En canvi, la pròvola és un formatge fumat de pasta filada, per això és molt més pesat, rugós i fort de gust que la mozzarella, en que la percepció gustativa és molt més suau. Què tindrà la mamella del la vaca, que extreu la llet de la pròvola, de diferent a la de la búfala per aconseguir un formatge fresc, esponjosos però tan diferent al mateix temps.
Seguint amb els animals, el plat de la parada següent és una granja ben variada. Xai, porc, vedella… i totes les seves parts: estómac, peus, morro i pit. Tot això marinat amb llimona i condimentat amb tomàquet, blat de moro i olives. La zandraglia són budells amb olor a mar, llefiscosos i fastigosos per alguns, que no els volen ni tastar. Les entranyes no són el que un espera veure ni menjar a Itàlia. Tampoc ningú s’atreveix a mencionar el nom del plat sense recel, en napolità una zandraglia és una dona vulgar i ordinària. La Margarita és molt més popular i coneguda arreu, la que mai falla i agrada a tothom. Anem-hi.
És al quartieri spagnoli on l’anem a buscar. Es tracta d’un tipus de calzone fregit, però sembla ben bé una pedra volcànica i oliosa quan me’l posen a les mans. L’haig de tornar a deixar a la barra immediatament! Primera queixalada, com lava vesuviana, que em crema les papil·les gustatives i m’encén la llengua com una massa compacta de magma. A la vegada, però, quina explosió de sabors més addictiva. Queixalada rere queixalada l’acabo engolint d’una tirada. Quin fart de suar… ara sóc jo la que semblo entranya de porc marinada.
Cal endolcir una micona el dinar, tan de foc i passió acabarà amb una catàstrofe natural. Una galeta? El tarallo d’ametlles és dolç, cruixent i amb un lleuger toc d’anís. Segurament els italians l’acompanyen amb el cafè de la tarda, però ni en broma me’n prenc un altre, ara. Si ingereixo alguna cosa més que sigui calenta i, a més a més, que contingui cafeïna m’acabo pujant per les parets i fent malbé els murals que hi ha al meu voltant. Això em podria portar problemes, millor fer bondat i deixar intactes els retrats dels ídols napolitans. Última parada, fiocco di neve. Mmmmh! Vaporós i ensucrat amb nata fresca per dintre, el devoro amb tanta ànsia que em queda el nassarró blanc. Ningú m’avisa, porto el toc de frescor via Toledo avall. Rodolant, rodolant.
Català 
English