Aquí estic. Respira, ja t’has assegut a un dels millors llocs del ferry, una taula rodona envoltada d’una butaca circular cara al mar. Viatjo sola, però aquest seient privilegiat me’l quedo per mi. Per què no? Són sis hores de viatge, així que aquest serà el meu espai durant tota aquesta estona i el defensaré.
Llegeixo, dormo, medito, escric… «Perdona, estàs sola?». Uix…ja vol alguna cosa. «T’importa si seiem aquí?» un segon de silenci. «Som cinc». Pf!, ja no em podré estirar, parlaran entre ells i em molestaran. Però bé, m’és incòmode dir que no: «Dddd’aacord». Arriben i es col·loquen tots en un lateral, mirant-me molt fixament. Els torno la mirada, saben que capto les seves intencions però no em moc ni un mil·límetre. «Bé… ehem…». Tenen la meva mirada clavada. Alguns s’han quedat asseguts i els altres drets, tots esperen.
«Potser podries retirar-te una mica més cap allà». «Allà!?, on?». Sé perfectament on m’està indicant, a veure si té els pebrots de dir-m’ho. «Més enllà, en aquesta banda». Sí, on no hi ha ni respatller ni taula. És hora,doncs, d’utilitzar la millor arma de totes: «I com ho faig jo per escriure la novel·la més llegida de tots els temps?», ironia, mai falla. Silenci sepulcral:
-Escrius una novel·la?
-Sí, serà un bestseller!
-…Bé, marxem a un altre lloc.
-Que passeu molt bon dia!- La politesse francesa no s’ha de perdre en cap cas.
Aquesta vegada no sóc jo la protagonista. Una noia, viatja sense companyia. «Puc seure aquí?», demana a la parella de la taula que tinc al davant. «No». No sento bé què és el que es diuen però el que és cert és que la conversa ha pujat molt de to. «Això que m’acaba de dir no ha estat educat», etziba la dona asseguda. «Això és perquè vostè no ho és», li contesta la que encara no té seient. Ho contemplo tot amb estupefacció, i jo que n’acceptava cinc a la meva taula, allà baix gaire bé es maten per cedir un sol lloc.
La noia es dirigeix cap a mi. «Està sola?», li faig un lloc al meu costat abans de que pugui pronunciar un sol mot més. Ara tinc una aliada que em salvaguarda la taula al ferry, a veure quin grup de cinc, sis o set s’atreveix a desbancar-nos ara, s’han acabat les parelles que ocupen tot l’espai per fer-se manyagues i ni tan sols les mirades inquisidores que creuen que no tenim el dret d’estar aquí, tan còmodes, si viatgem soles, aconseguiran que abandonem la taula de les butaques amb vistes al mar. Ja ho poden ben assumir. Hem d’estar en un racó del vaixell? Estar on no ho vol ningú per haver escollit un estil de vida? Una manera de viatjar? No, de cap de les maneres.
Em quedo aquí i comparteixo l’espai amb qui vull, amb ella. És corsa, m’explica, treballa a Niça i va a visitar la família. Els corses tenen fama de ser gent freda però que els haig de conèixer, un cop tractes amb ells més profundament són gent molt amigable, ja ho veuré, m’assegura. Ens acomiadem, m’ha agradat ser la teva aliada. Gràcies.
Català 
English