Sofàs a la vora del mar i música d’una guitarra que se sent des d’algun indret entre els pins. Sol i platja, gent que ve i va, tots ben peculiars però no tan com el corsari que capitaneja el vaixell. Vaixell, anomeno així l’espai perquè no goso ni utilitzar el nom que hi consta a Airbnb. És més, li afegiré el qualificatiu de «pirata» en honor a la bandera que oneja al màstil clavat a la sorra, entremig del caos i, també, per tots els esdeveniments que hi han succeït.
Damien, es diu. Alt, prim, tors definit i una arracada a l’orella. Ulls clars i mirada trapella, el sabre se’l deu haver deixat al llit de la seva nòvia o d’algunes de les seves amants. N’han embarcat i desembarcat vàries de la nau durant la meva estància. No em deixo guiar per les aparences o segueixo la meva intuïció? Em quedo. Durant la primera nit les aigües són plàcides, en Damien i la seva nòvia em conviden a sopar, el peix l’ha pescat ell al matí i n’ha fet una amanida a base d’advocat i llimona. El segon plat ja s’acosta més al mal auguri, al corsari se li ha anat la mà amb el tabac i haig de dissimular la sensació de picant a la boca, realment sembla com si hi hagués un incendi al meu paladar. Tot i això, no dic ni piu, sort que m’ofereix molta cervesa.
L’endemà les aigües ja estan més tèrboles i els gats i gossos que hi havia per coberta comencen a saltar del barco. M’instal·lo, trec les coses de la maleta i les ordeno a la caravana, estic construint el meu raconet que ha de ser casa meva durant els dos mesos que estigui a Còrsega. Vaig a la cuina a buscar aigua, fa moltíssima calor, obro la porta i en Damien s’està esnifant cocaïna. Faig com si res, ell actua com si també vingués a per un got d’aigua: «ça va, Nora?». «Eeeeh… ça va bien, oui, oui, merci». Avui vaig cap a la cala de Rodinare, al sud de l’illa, una de les platges més visitades per les seves aigües cristal·lines i el paisatge muntanyós que l’envolta. Deixar el vaixell i amarrar la barca una estona en aquest indret allunyat m’anirà bé. Per evadir-me, prenc una Pietra, una cervesa local feta de castanyes amb toc final a mel, ni massa forta ni massa suau, al punt. Una pausa més que aprofitada perquè sé que entre els pirates no hi estaré tranquil·la.
Per la nit els corsaris estan de festa, en Damien i un dels seus amics que de tan en tan convida estan celebrant alguna cosa. La novetat és que aquest ha portat el seu fill, deu tenir entre cinc i set anys. Em veig obligada a estar-hi present, tinc gana i necessito sopar, però no hi participo. Així doncs, amb els auriculars i el telèfon m’aïllo de la resta, encara que no el suficient per eludir el que passa just al meu costat: de forma molt ràpida i meditada, els corsaris s’aparten dos passes del grup, obren dos plats que havien ajuntat i, a l’uníson, abaixen el cap i esnifen el contingut. Solament he girat els ulls per cerciorar-me de tot, no moc ni un múscul més. Demà mateix abandono el vaixell.
L’estratègia de retirada és la següent: avui al matí agafo el cotxe com si hagués d’anar a passar el dia de turisme i buscaré qualsevol allotjament, després ja tornaré a recollir l’equipatge sense que em vegin. Quan torno al migdia el gos és a la porta, perfecte, l’amo no hi és. Corro a la caravana i empaqueto a la velocitat de la llum, les pales de la platja, els llibres, la roba… quantes coses inútils que ara hauria de carregar amunt i avall. La part més arriscada, el menjar que tinc a la nevera, just en una sala darrere de l’espai comú.
Faig una ullada panoràmica al meu voltat, el capità encara no ha arribat. Cap allà, doncs. Col·loco el menjar en una immensa bossa de supermercat, ràpid! Ràpid! Suo de la calor, les presses, els nervis… S’obra la porta i apareix… la seva amant! «Aix, quin ensurt que m’has donat». Somric amigablement i em disculpo. «No hi ha ningú més al càmping?» pregunto com qui no vol la cosa. «Només hi estic jo ara, en Damien ha sortit a comprar». Genial, això em dona un cert marge perquè estic veient que no ho podré agafar tot en un viatge.
Aprofito, doncs, per revisar la caravana, no m’hi deixo res. La deixo neta i ordenada, millor no aixecar grans sospites durant uns dies. Quan surto, sento el gos bordar de lluny, ja no està a l’entrada, esperant, haurà tornat el corsari al vaixell? Llavors, ara el dilema és aquest, m’arrisco per uns iogurts, un paquet d’hamburgueses i un pot de cigrons? Vinga va, que la compra m’ha costat cara i aquests aliments em salvaran durant uns quants àpats, no se sap mai quan poden escassejar les reserves.
Sona música electrònica, de rave, en Damien és aquí de ben segur. Entro a la caseta, ell està a l’altra banda, intento no fer soroll. Molt lentament, m’acosto a la nevera, agafo el mànec dela porta i, de sobte, es para la música. Congela’t, Nora, congela’t, no emetis ni un minúscul so, per petit que sigui, i resa perquè es tracti d’un canvi de pista musical i que no vingui a per una cervesa. Un, dos, tres, quatre, cinc segons…la música tornar a sonar, molt suau. Espero sense pestanyejar i quan la tonalitat es va animant torno a moure’m un altre cop, molt lentament, posant el menjar a la bossa de plàstic ultracuidadament.
Quan ho tinc tot, surto de puntetes i camino cap al cotxe. De pressa, cada vegada més i més fins que acabo corrent com si em perseguís algú, llenço la bossa al maleter i fujo sense mirar enrere. La visió romàntica dels pirates m’ha costat l’avanç que li havia donat a en Damien per quinze dies. Quatre més tard, estic en un càmping on la major part dels turistes són famílies o jubilats. Fantàstic, la possibilitat de morir esquarterada es redueix exponencialment.
Català 
English