FIRE

La columna de fum es planta amenaçadora davant meu. Estic dintre del cotxe, però no crec que el fet d’estar dintre el vehicle em protegeixi gaire, i això que em sentia més segura viatjant dintre la meva càpsula. Tot i això, els enemics més durs són els meus pensaments, no he parat de lluitar contra ells en tot el trajecte: feina, reunions, burocràcia, etc. No ha estat marxar de cas el que els ha allunya, sinó el gran foc que s’ha encès al sud de Marsella i que ha provocat que es tallin totes les carreteres que s’acosten a la ciutat. Si ja no hi són és perquè han estat reemplaçats per un de més preeminent, haig d’estar en un ferry amb destí a Còrsega demà al migdia, no existeix cap més opció que aquesta.

Tan més si m’haig de passar el dia conduint, em dirigiré cap a l’interior, cap a Avinyó i tornaré en direcció a la costa si és necessari. Estic disposada a fer una volta ben llarga, no tinc ni idea d’on dormiré, ni si dormiré però ben asseguro que demà mateix em planto a Niça. Giro el volant, doncs, i només tinc una referència, el nord. Per aquí, via tallada, per aquesta altra banda, la policia només permet l’accés als que han d’anar a l’hospital. Cap on vaig? La opció d’Avinyó seria desviar-se massa … M’arrisco, em decanto per una carretereta estreta que travessa la campinya francesa.

La línia grisa, el groguenc de la vegetació i el blau del cel són els colors que es confonen en la uniformitat del paisatge, em passaré hores contemplant aquesta paleta. Esquerra, dreta, amunt, avall… he perdut el nord i el GPS m’envia directe a les flames. Gavines! N’hi ha moltes i fugen en direcció contrària al mar. Punt mort, marxa enrere, agafo embranzida i prenc el camí que les aus m’indiquen, prou malgastar dades mòbils. Així doncs, aconsegueixo evitar les carreteres que porten a Marsella i arribo a Niça, hores més tard, però ja hi sóc.