LA TEMPTATIVA: LAVEZZI.

     M’hi quedo a passar la nit, sí?. Les illes Lavezzi es troben al parc natural entre Còrsega i Sardenya, hi he vingut a passar el dia, però amenaça turmenta. Dins del mar, mentre nedo entre els peixos que puc anar seguint espiant-los des de l’aigua cristal·lina, sento un gran estrèpit. Això fa que la meva atenció es desvii de l’aigua al cel i me n’adono que, badant entre les roques, un núvol negre i gegantí ha emergit al paisatge. Em giro cap a la platja, tots els banyistes fugen espaordits. «Nen! Vine cap aquí!tu! No et tornis a mullar! Agafa la tovallola que marxem ara mateix! La tovallola i la nevereta, el cubell, les pales, les begudes, el para-sol, el matalàs inflable, la crema solar, les ulleres de bussejar, el pareo, etc., etc., etc. Trona un altre cop… davant del nou avís acceleren el ritme, tenen els nervis a flor de pell.

       Tres horetes no compensen els 40 euros que he pagat pel ferry que m’ha portat fins aquí i pel parking que m’han fet pagar a Bonifacio. La gent que marxi, però quatre gotes no em faran sortir corrents, espero. L’illot té una superfície rocosa, així que busco algun racó on instar-m’hi mentre plou o, al menys, per deixar-hi les coses. A més m’és igual quedar-me xopa, fa molta calor i sé que les precipitacions pròpies del clima mediterrani curtes, intenses però de poca durada. Crec que tots aquests alemanys que ara corren cap al punt d’embarcació no ho tenen clar, no seré jo la que els ho expliqui, així quedarà la cala de chiesa per mi sola.

       Tinc una idea millor, em construeixo una cabana i allà em resguardo del mal temps. A més a més, pot ser un molt bon lloc per dormir-hi. Reuneixo troncs i pals, col·loco els més grans perquè em serveixin com a esquelet i amb els més petits tapo totes les obertures que em queden, sobretot les de la base. Fet! Suficient per protegir la cistella i la motxilla i justa per cabre-hi asseguda de cames creuades. Un llampec s’albira a l’horitzó, gairebé no queda ni una ànima, si em quedo se n’adonarà algú? Segur que no m’avorreixo si hi passo un parell de dies. Lavezza és la llar de diferents espècies d’aus marines com el corb marí emplomallat,  la baldriga cendrosa mediterrània i el falcó pelegrí. Podria estar-hi hores observant-los. Una altra possibilitat seria dedicar-me a identificar plantes, n’hi ha dos-centes d’endèmiques i algunes d’elles medicinals. Llàstima que els meus coneixements de botànica siguin escassos, si fugint dels guàrdies del parc natural acabo ferida, segur que alguna planta serviria per alleugerir el dolor.

 

     Així, només em queden 66 hectàrees per amagar-me i que no em trobin perquè si la cosa va a mal dades, desaparèixer via marítima és l’ultima opció. L’estret de Bonifacio, on es situa l’arxipèlag, és una de les zones més perilloses del mediterrani, els esculls i les corrents han fet tremolar als mariners més experimentats. Aquí, és on al 1855 va tenir lloc una de les catàstrofes navals més mortíferes del mediterrani. El dia 15 de febrer naufragava «El semillante» a causa d’un temporal, hi va haver més de 700 morts. Trona a Lavezza una vegada més, espero que això no s’allargui molt.

       Quan els que quedem a l’illa els puc comptar amb els dits de la mà, el sol torna a enlluernar la platja, així que jo surto de la cabana i del cercle de les meves cavil·lacions. Estic a la reserva natural més important de França, abraça la zona situada entre Porto Vecchio a l’est i el Lleó de Roccapina a l’oest, i s’hi troba el punt més meridional de la nació. Dedueixo, doncs, que tindran un registre dels visitants que entren a cada una de les illes i en controlen la sortida, vindran agents de la marina a cerciorar-se de que no hi queda ningú i, si l’enxampen, li pot caure una multa astronòmica.  Bé, apuraré l’estona que em queda, gaudiré de la soledat que m’ha proporcionat la tempesta i agafaré, resignada, l’últim ferry abans de que es faci fosc.

caCatalà