Apreta el sol, però a via Tribunali encara no s’hi esmuny un raig, m’hi puc refugiar. La banda sonora queda reclosa entre els murs: motors, clàxon, xerrameca, crits…Haig de seure, hem vingut a veure Nàpols. La taula i la cadira del bar són d’aquelles petites, incòmodes i inestables. Crec que al balcó de casa meva en tinc una d’igual, és d’Ikea. Al costat, a l’altra taula, de mateixes dimensions, s’hi ha instal·lat una família, pare, mare, dos nenes i un nen. No estic segura de si parlen o discuteixen, són altaveus que interactuen entre ells però que se’ls ha de sentir metres enllà. La cridòria ressona dins del meu cap. Que se li escapa la nena! On va!? Corre entre la gent, els pares no es mouen d’on són però sí gesticulen histèrics per fer-la tornar.
Beeep! Beeep! Una moto més que exigeix pas. Ai! Que s’empassa a la criatura! Podria ser perfectament perquè el conductor agafa el manillar amb una sola mà, l’altra la té ocupada aguantant la cigarreta de la que inspira i deixa anar el fum amb una serenor admirable. Per si fos poc, el gosset, tan adorable ell amb els seus rínxols i la llengua fora, va ajagut al manillar, deu tenir molta pràctica en fer equilibris. La seva dona, també, que va al darrere llimant-se les ungles, no sembla que res la preocupi. La nena ja ha tornat amb els seus pares, no m’ha costat gens esbrinar-ho. Ara que ja hi són tots i s’han acabat la pizza fritta, s’aixequen per marxar. No sé com, no ho he percebut, però s’acaloren més del que ho estaven i pugen el volum. Tot d’una, la dona, en un atac de fúria, li fot un clatellot al marit i després un cop al pit. Ell ni s’immuta, com si fos una reacció habitual, i segueixen carrer avall.
Aish… faig un xarrup a l’aperol spritz que m’he demanat, jo que venia a relaxar-me. Aquesta beguda que contínuament anuncia el del local del davant es ven per tot arreu a la ciutat: aperol, prosecco, un vi italià espumós i sec, i soda. Concretament, l’estratègia de marketing que utilitza consta de dos pilars, un sol instrument, la seva veu-Aperol Spritz, ragazzi!que sobresurt entre la polifonia, i l’aparador que mostra l’oferta. Què vols?Shot de limoncello, calici da vino, aperol spritz, maradona sprinz, ragazzi!Al cartell 1,5 euros, però ell intentarà colar-te el got gran, 2 euros. De què deu estar fet el Maradona spritz? Pura degeneració capitalista del Déu de Nàpols. De la mateixa manera, la carreta de les begudes està decorada amb la imatge de la madona i el nen Jesús. Si me’n demano un més, sacrilegi o miracle?
Com si d’una aparició es tractés, surt de l’establiment un noi i, decidit, es dirigeix cap a mi, agafa la cadira de la taula i s’hi asseu. Vaja, em quedo un xic confosa, ja pensava que venia dir-me alguna cosa, però fa com si no hi fos, com si jo fos part del mobiliari i ell estigués al sofà de casa seva. Es menja la pizza amb avidesa, l’empassa i es baralla amb el formatge, mossega un tros però les tires de formatge s’estiren i s’estiren, no aconsegueix separar-les de la pizza. Escolto nítidament com mossega, un tros ben gran, tant que la salsa de tomàquet li acaba regalimant per la comissura de la boca. Mastega i mastega, necessita el seu temps per engolir tota la massa i els ingredients que s’ha posat a la boca i, a més, en fa a tothom partícip de la tonalitat i el ritme. Quan per fi empassa, em venen ganes d’aplaudir.
Arriben més membres de la banda. L’espai és diminut però no fins al punt que s’hagin de posar a tocar sobre meu. Tanmateix, aquí estan, a un mil·límetre. El mastegador de la pizza, el que xarrupa la llauna de cervesa i el director que no para de moure els braços marcant el compàs. No es pot baixar el to en aquesta ciutat? Afortunadament, ha vingut la mamma a fotre’ls-hi una bona bronca. No sé què estan fent o què han deixat de fer, si entengués el napolità ho podria explicar perquè ho estic sentit tot. Estic al propi escenari però d’espectadora, només em falten les crispetes.
Passa un cotxe i ni s’immuten, pita i pita, però el clàxon no va per ells. Va pels despitats que caminen pel mig del carrer passejant, comprant, menjant… ves tu quines coses. Ja està, ja ens podem desenganxar de les parets i, respirar? Què va! L’escombriaire passa l’escombra per tot arreu, feina té a fer, vidres, plàstics, llaunes… Ei! No t’apropis tant que gairebé m’escombres els peus, i si allargo tan sols una mica el braç et toco el nas. Quan s’atura el camió just davant és quan la simfonia augmenta en tota la seva estridència. El vehicle ocupa tota l’amplada del carrer, així que entre el no parar del motor i el soroll del vidre com cau del contenidor al recol·lector de càrrega m’haig de tapar les orelles. Ja marxa, tocant el clàxon, òbviament, no sigui que atropelli algú.
L’aperol spritz em va fent efecte o potser estic simplement marejada de la calor. La una del migdia, trenta graus de temperatura i setanta sis per cent d’humitat. Quin aclaparament. No sé com el venedor de begudes no es desfà i del seu cos en queda només un bassal que s’evaporarà en dos minuts. El sol ja es col·loca en posició de migdia, està envaint tot l’espai, començant per la seva carreta. Tanmateix, ell impertèrrit:Aperol spritz, ragazzi!” Però ara en passen molts menys de turistes. Mentre espera, burxa, busca, busca i troba… un moc amb el que hi juga, el va fent anar de dit en dit i acaba enganxant-lo sota la carreta. Hi ha més gent al voltant, veïns, amics i familiars, ell està a casa, la forastera sóc jo.
Ja he vist prou. Necessito anar a lavabo i baixar tot l’alcohol que porto a sobre, però no és suficient. Ciao a tutti! Vaig a la parada i demano una frittatina i una arancini, estan calentes però alguna cosa m’haig de tirar a l’estomac sinó em desmaiaré, no em podré apartar de les maleïdes motos i moriré aixafada per un dels prototips italians més reconeixibles arreu del món. Molt romàntic, tot plegat, però millor evitem-ho. La frittatina és una barreja d’ou i patata amb vegetals, formatge embotits i bolets, en canvi, l’arancini no és típicament napolità sinó sicilià, es tracta d’una bola d’arròs empanada farcida de pèsols, formatge, pernil i mozzarella. Les dos fregides, són denses de menjar, m’ajudaran a arribar al pis sana i salva.
Nyam! I m’és igual si em senten mastegar o assaborir amb la boca mig oberta, està molt calent. Igualment, segueixo jugant amb el formatge que no es vol desenganxar de la bola d’arròs. Buah! Com crema! L’oli em regalima per la barbeta, a falta de tovallons m’eixugo amb el braç, espero que ningú m’hagi vist, encara que ni tan sols crec que hagi cridat gaire l’atenció. Ara em brilla la cara, una il·luminació de la madona. Al arribar a casa, dutxa fresca, serà aigua ben beneïda.
Català 
English