No hi ha ningú a la caseta, o això em sembla. Serà un antic establiment de pastors on hi deixaven el bestiar o es resguardaven del mal temps. No deu funcionar ja. Encara funciona el pasturatge per aquí? El turisme ha desbancat la vida rural de la Vall de Restonica, segurament. Ostres! Mira, mira, ja hi veig què hi ha passat aquí. Hi ha un cartell:
Cervesa Pietra, 4 euros.
Refrescos, 3 euros.
Xocolatines, 2 euros.
Formatges, 10 euros.
Vaja amb el pastor, què espavilat! També qui sigui el propietari dels terrenys on comença l’excursió, hi ha muntat un parking on quan entres, pagues i uns nois en una moto t’indiquen on aparcar. Clinx! Clinx! fa la màquina enregistradora.
Cau el sol i les muntanyes comencen a fer-se ombra entre elles, és hora de baixar. Com no podia ser d’una altra manera, el camí de tornada passar per davant de la botigueta. Ell és un home àgil tot i que gran, té els cabells i la barba grisa. Va poc cuidat, total, es passa el dia a la muntanya en companyia dels seus ases, que pasturen pels voltants. Porta una camisa a quadres, molt pintoresca, però mal combinada amb uns pantalons del decathlon, un home pràctic. La seva dona, que està asseguda al seu costat reclinada també a la paret de la caseta, podria ben bé ser una tieta, la que amb un somriure i el rostre afable que li proporcionen les ulleres gruixudes i rodones et pregunta com et van els estudis i que quan tindràs nòvio. Ja me l’imagino donant-me cinc euros perquè vagi a comprar-me llaminadures.
Són en Felix i la Corinne, me’ls quedo mirant i em saluden, comencem a xerrar. La caseta és seva, pensava que l’havia heretat de la seva família però l’ha construït en Felix mateix, amb les seves pròpies mans. Anys enrere, servia per la criança porcina però avui en dia és complicat subsistir només de la ramaderia. Adaptar-se o morir, hi estem els tres d’acord. La terra cada vegada és més seca, ha perdut qualitat i ja no és una font d’aliment adequada pels animals, conseqüències del canvi climàtic. Així doncs, han diversificat la seva forma de vida, segueixen amb la ramaderia però s’han embarcat també al tren del turisme.
La Corinne em fa entrar a la caseta, quanta varietat de productes que hi ven! Mel, embotits, formatges, begudes, postals… En cap dels etiquetatges hi falta la bandera corsa, de fer publicitat també n’han après. No puc evitar comprar un formatge, prefereixo donar-l’hi els diners a ells que no a una cadena de souvenirs. Els fa el seu cosí, m’explica, i seguim xerrant, com si estiguéssim en un cafè parlant de tot i de res. La qualitat de vida, què és? Com es valora? Pel clima, assegura en Felix. A Espanya la temperatura és més alta i els dies més assolellats. És cert, reconec, tot i això les condicions laborals hi són precàries, no compensen per moltes hores que faci bo. Però, tot és més barat! exclamen.
No els falta raó, a Còrsega es nota un augment considerable de preus respecte al continent, la major part d’articles i productes s’han d’importar i la pujada de preus del petroli no ha ajudat a aquesta situació, malgrat principi de continuïtat territorial imposat pel president D’Estaing al 1976. Segons ells, aquest és el motiu pel qual aquest any no hi ha masses turistes a la Vall ni a l’illa en general. L’efecte de la globalització i la interdependència mundial ha fet estralls aquí també. La guerra d’Ucraïna ha provocat una pujada del preu dels combustibles, fet que augmenta el cost del producte final i de la vida a gran escala.
D’aquesta manera, ni en Felix ni la Corinne faran tanta caixa com anys anteriors, la recessió ha ha fet disminuir el poder adquisitiu dels visitants que acostumaven a venir a l’illa durant l’estiu: francesos, alemanys i italians. No gaires espanyols, curiosament. El pes econòmic de Còrsega és, principalment, el turisme, un sector estacional i incert, massa depenent de les vicissituds de la diplomàcia internacional. La parella de la caseta s’ha vist afectada, doncs, per la política bèl·lica de Putin.
Tronem al que és local, en certa mesura. Ell el parla, però ella prefereix el francès, i s’han entès durant anys. Un context sociolingüístic semblant a la cohabitació entre el català i el castellà. Encara que no diria tan, potser. El cors i el francès, com a llengües que conviuen en un mateix territori no gaudeixen de cooficialitat, n’hi ha una que és la preponderant a l’administració, les aules i la vida pública. El francès és la llengua en posició privilegiada. Em sorprèn, però no vaig més enllà en la conversa, no vull immiscuir-me en la seva pau i deixar anar fantasmes presents encara entre els corses:
El sentiment d’ocupació per part de l’Estat francès, que ha posat als corses en una situació de submissió davant dels interessos de la metròpoli. Aquest context ha comportat una ràfega de violència durant dècades i, així, s’han succeït matances, atemptats terroristes, assassinats i execucions. Realment, ara no és el moment, en una altra ocasió, en un altre article. Enlloc de tot això, els dono les gràcies, segur que el formatge m’agrada molt. «A la prochaine!», crida en Felix. Clar que sí, hi haurà una pròxima vegada, segur.
Català 
English