«Està bona l’aigua, eh». Així ens vam conèixer a la piscina del càmping, un viatger sol i una altra que també fa el seu recorregut en solitari. Per força, ens havíem de trobar. Del Quebec, 29 anys, s’ha agafat una excedència a la feina i té cinc mesos per visitar Europa. Està de pas. Apartar-ne la mirada és desafiar a la temptació, faccions rectangulars, ulls verds i somriure trapella. Fa esport, segur, té un tors ben definit i els braços musculosos. Què deu haver passat perquè aquest noi vagi pel món sense companyia? Tenim en comú el solo travel, així que la conversa flueix. Anem aquesta nit al centre de Porto Vecchio? En cap moment se’m va passar pel cap que allò fos una cita. Cap al vespre es planta a la meva parcel·la amb una ampolla de vi, ja està mig buida. No goso rebutjar la seva invitació i bevem una estona, però el veí interromp aquesta intimitat que s’està tornant incòmode. Ens vol explicar les seves estrambòtiques anècdotes que, si he de ser sincera, ni em van ni em venen. Tot i això, l’escolto desviant l’atenció del quebequès, no sé per què tinc el pressentiment de que hi ha coses que haig de deixar clares. Ell em segueix la veta.
Ens acomiadem, «anem ja a Porto Vecchio, no?». Ah, sí, aquest era el pla inicial. L’autobús ens deixa a la Plaça de l’Ajuntament, just a la dreta d’un dels sis bastions que sostenen les muralles del poble, el de San Giorgio. Un cop allà em diu que va una mica embriagat, no sé què hi troba d’apetitós en això. Ho ignoro. Avancem uns carrers i ens aturem a la Plaça de la República, les llums que l’il·luminen són les del gran carrusel, que gira i gira. Els nens s’ho passen de fabula jugant i fantasiejant amb els cavalls, les carrosses i els animalons que donen voltes al to de la música, i em quedo mirant la imatge. Tan dolça, tan innocent… però algú se m’acosta per darrere, m’agafa de les espatlles i m’estreny la pell com si em fes un massatge. Jo li ho he demanat? M’aparto com un llamp sense ni mirar-lo. «No tenies gana? Anem a buscar alguna cosa per menjar», li etzibo.
Llavors, trenco cap a l’esquerre, a l’Església de Jean-Baptiste, d’origen genovès i estil barroc, encara que no sembla embadalir al seductor tot i ser un dels monuments més visitats. Provo sort entrant a la capella de Santa Crucci, doncs, just al davant. No se’l veu molt devot al noi, així que no crec el meu interès pel quadre de Maria Regina del segle XVIII l’aturi. Com que és ell qui va darrer meu, em dirigeixo cap a un carrer més concorregut, ple de botigues i locals, segur que no hi posa cap impediment per venir. Evadint l’atenció del meu acompanyant un altre cop, em fixo en tot el que hi ha al meu voltant: ofertes de menús corses, galeries d’art, botigues de souvenirs, gelateries artesanals, establiments de roba i bijuteria, etc.
Malauradament, el que és seductor és pacient i mai es dona per vençut. En tota aquesta estona ha preguntat en els múltiples restaurants si tenen taula lliure per sopar dues persones, sobretot al carrer Funtana, on es troba el punt més fotografiat de Porto Vecchio, la Porta genovesa. És massa tard, les cuines ja han tancat, li haurem de donar les gràcies al veí per haver-nos entretingut. Per què no es conforma en admirar les vistes que s’hi contemplen del port i tornar al càmping? Que jo sàpiga, ningú li ha promès anar més enllà, ni tan sols anar a alguna de les discoteques que hi ha a prop com no para d’insistir-me. «Tu est très belle», em diu de cop, sense solta ni volta. Crec que l’estratègia de seducció no la té gaire ben definida.
Segueixo esquivant les seves insinuacions. Anem a buscar alguna cosa de menjar, doncs, i ja li avanço que no serà en un restaurant. Demano dos combos d’hamburguesa, patates fregides i refresc, res d’alcohol! Que sinó aquest encara se m’anima més. «Elle est ta blonde? La Corse est un bon indroit pour les amoureaux*». Per quins set sous ha de dir això ara la cambrera? Si això fos un joc de Mario Bross, acabo de perdre un fotimer de vides. El «no»que m’ha sortit ha sonat més a lladruc que ha resposta, però ni això; sí, casanova, sí, que sóc molt guapa, busca’t una altra frase que aquesta ja l’has repetit abans.
De veritat, m’estic encenent de la ràbia per moments. Tan complicat és que un noi i una noia es caiguin bé i passin una estona junts en un viatge sense que algun d’ell o la resta de gent pensin que hi ha d’haver sexe pel mig? Les meves evasives són més que evidents i, a més a més, ja m’has preguntat abans si tenia nòvio i t’he dit que sí, no insisteixis, doncs. La meva intenció era anar a veure la resta de bastions tot passejant per la muralla, concretament pel carrer Borgu, que comença al bastió de Sant Antonio, passa pel de la Porta i acaba al bastió de França. Llàstima, ho haurem de deixar per un altre dia, està allunyat del centre neuràlgic i aquest, el que es creu un seductor, m’acaba de posar les mans a les espatlles un altre cop. Demà, per fi, cadascú reprendrà el seu camí.
*«És la teva nòvia? Còrsega és un bon indret pels enamorats».
Català 
English