Vull viure aquí, al menys una temporada. Quina meravella! Rodejada de barrancs abruptes que cauen al mar s’hi erigeix Bonifacio, una de les localitats més antigues de Còrsega. Malgrat que l’illa es compon geològicament de pedra granítica, el poble s’alça en roca calcària esculpida per la fúria del mar i el vent. Hi necessito un allotjament, ja. L’enclavament em fascina, la ciutadella emmurallada de l’època genovesa i els miradors des dels quals s’hi observa l’estret que separa Bonifacio de l’illa de Sardenya m’encandila. Els carrers i les façanes de les cases són les mateixes que va admirar Alfons V el Magnànim, rei d’Aragó, quan va intentar conquerir l’illa, és per això que, segons la llegenda, va fer que les seves tropes creessin unes escales valent-se només de la roca a la que s’enfila el poble, així s’hi podria accedir fàcilment des de mar.
Estem al mes d’agost, però, temporada alta i pocs apartaments disponibles. Totes aquestes persones que deambulen pels carrers fent fotografies paguen 500 euros a la setmana, com a mínim. No, això no és per mi, haig de trobar una solució. L’alternativa se’m presenta al davant, esbalaïda amb una partida de petanca a només uns metres en vertical de les onades del mediterrani, giro cap a un carrer que no preveia, un d’aquells on la gent hi passa però no s’hi atura. Un punt entre la muralla i la paret d’una casa, res a recordar a la tornada a casa d’un turista. Allà, em topo amb l’Erico i en Goudin, cap i empleat. El bonifacià no ha aconseguit tenir un local prop de l’Església de Santa Maria Major, l’edifici més antic, construit pels pisans i punt de presa de decisions municipal. Així doncs, el reclam n’és un altre, la simpatia, la desimboltura i el «bonsoir» que té amb tots els vianants. Amb mi ho aconsegueix, em fa seure i em porta una Paolina, una cervesa corsa una mica més suau que la Pietra, i blanca, que estem a 35 graus.
En Goudin treballava com a repartidor a l’Aeroport del Prat, però ha decidit canviar d’aires i fer diners amb la temporada turística. A l’octubre ja veurà què farà i de què viurà. Li parlo, doncs, de l’impuls que m’ha nascut per quedar-me a Bonifacio i em dona una idea. Al restaurant de la cantonada els falta una cambrera, la feina inclou allotjament. Aquesta és la meva. M’hi presento, «hola, busco feina», «vine demà a les 10h». No més preguntes, cap entrevista. Fins demà. Puntualíssima, arribo l’endemà: «un cafè?». La benvinguda no augura el que coneixeré de primera mà sobre el destí més demandat de l’illa. Mentre prenc la dosi de cafeïna que m’ajudarà a que la jornada tingui un bon ritme faig una ullada al meu voltant.
L’Auberge Corse està decorat com si fos una taverna del segle XV, en sintonia amb els habitatges que l’envolten, en certa manera. La carta fa palès de forma clara que tots els productes són del terreny, i els plats que s’hi ofereixen tradicionals de l’illa. Així, com no, el plat estrella és l’albergínia bonifaciana, farcida de formatge de la regió, pa remullat en llet, all i ou. En serviré varies avui, però ni jo ni els meus companys en degustarem cap. Les condicions laborals per un cambrer en un punt turístic estacional és el següent: 1700 euros al més al comptat més 300 euros de les propines. Sou francès, gens malament si el comparem amb l’espanyol! Gairebé és el mateix que guanya un professor a Espanya. Però anem a la part menys atractiva, no hi ha cap dia lliure, només un vespre i serà rotatiu. No em saben dir ni quin dia serà, no podré fer plans. Dos serveis, el del migdia i el del vespre, quatre hores cada un per fer la jornada reglamentària? Millor que no em faci il·lusions. Els sopars s’allarguen fins ben avançada mitjanit, puc menjar gratuïtament del restaurant però això implica passar-me part del meu escàs temps lliure al local. En fi, «m’ensenyeu l’allotjament?».
L’Irena és una noia de Castelló, treballava en un hotel, però ha decidit venir a fer diners. Sis mesos de només treballar, no viure, només existir per estalviar i tornar a casa. Quin és el context que deu tenir per haver-la portat a prendre aquesta decisió?. «No volies viure en una casa medieval, aquí dalt la tens». Pugem les famoses escales de les cases de Bonifacio, gairebé estic en posició vertical per poder arribar fins a dalt, es van construir així per tancar-se a l’interior davant de saquejos, però ara són poc útils per dur-hi les bosses de la compra. Entro i al menjador hi ha un parell de sofàs, segur que l’amo anterior se’n devia desfer perquè estan llardosos i trencats. De les parets groguenques cau el poc que en queda de pintura i la cuina està bruta, és diminuta i ofereix un càmping gas per si et vols preparar alguna sopa, si no és molt espessa. El bany no té cap mena de ventilació i el sostre està ple de floridura. L’habitació ja… no sé si ni val la pena que la vegi… només hi ha un llit, d’estructura metàl·lica i de motlles, et deus moure una mica per la nit i ho deu sentir tot el carrer. El matalàs és d’aquells d’espuma, dels que et claves tot allò que hi hagi a sota. «No et veig molt convençuda», em comenta l’Irena. No sé ni com canviar la cara que porto, pugem a la terrassa. Allà, només accedir-hi, se’ns queden mirant cinc tios asseguts en cadires de plàstic o pel terra mateix, amb cara de son, demacrats i, alguns, fumant marihuana. Tots ells, companys de feina del restaurant.
Analitzem la situació, treballaria més de 10 hores al dia, amb una mica de sort, i viuria en un cau infame. El fet que sigui un habitatge que dati de segles enrere ja no em sembla tan atractiu. Guanyaria diners, sí, però al preu d’empresonar-me en el micro món que comporta la indústria del turisme de masses: feina precària i estacional. Assalariats que venen uns mesos a l’any hipotecant absolutament tot el seu temps per quedar-se amb una mà davant i l’altra darrere quan els visitants hagin desaparegut. Alguns agafaran l’atur, una despesa estatal, i d’altres marxaran a altres indrets on a l’hivern sigui on necessiten aquest tipus d’empleats. Al restaurant, els comensals deixaran anar molts diners per una bona estona, estan de vacances, seran altres els qui recolliran els plats bruts sense que ningú més hi repari. Enmig del frenesí, observo a una clienta que balla descontrolada al ritme de la banda que han muntat just davant del local. Necessitava aquest embriagament, és clarament perceptible. En uns dies marxarà, tornarà a casa i a al rutina de la que està escapant, aquest parèntesis en l’estrès i la pressió que suporta cada dia li ha fet gastar-se una part del sou que tantes hores li ha costat guanyar. L’estiu que ve repetirà l’operació. Tan sols una minúscula part del que s’hi ha deixat, la rebran aquests que ara corren a deixar-ho tot com si res hagués passat. Així doncs, no he tornat a aquest punt àlgid de les roques, ara conec bé les entranyes que amaga Bonifacio.
Català 
English