Pompeia
Salut,
Em demanes que et descrigui la mort del meu pare per tal de que a les xarxes s’expliqui de forma veraç i quedi, d’aquesta manera, per la posteritat. T’ho agraeixo perquè estic convençuda de que si tu commemores la seva mort, assolirà reconeixement. Tot i que hagi mort en la destrucció d’un dels jaciments romans més ben conservats de la humanitat, i encara que aquell inviolable esdeveniment li asseguri restar en la nostra memòria i que ell mateix hagi deixat obres permanents, la permanència de l’escriptura li afegirà eternitat. Considero afortunats als que els hi és donat fer coses dignes de ser escrites o escriure coses dignes de ser llegides, però felicíssims considero els que van fer les dues coses. Al meu pare se’l pot comptar entre els segons per la seva obra. Així doncs, em disposo a fer el que em sol·licites.
Estava en un ferry camí a Sorrento, era el novè dia abans de les Kalendas de setembre, 24 d’agost, gairebé a sexta hora. Em truca la meva mare, m’indica que pel telediari han informat de l’aparició d’un núvol d’inusitada grandesa i forma que surt del Vesuvi. Estava al jardí de casa quan va sentir la televisió de fons, normalment no para atenció a les notícies internacionals, però amb aquesta es va alarmar, va anar cap al menjador i va apujar el volum. A la pantalla s’hi retransmetia la imatge d’un núvol gegant, el Vesuvi estava en erupció. El núvol que jo contemplava en aquell moment tenia un aspecte i una forma que recordava,més que a cap altre arbre, a un pi perquè s’elevava com si es tractés d’un tronc molt llarg i es diversifiqués en branques. Crec que això es devia a que, al debilitar-se la corrent que en un principi l’impulsava, el núvol, sense aquesta força impulsora o degut al seu pes, s’esvaïa per l’horitzó, i tan aviat era blanca com bruta i tacada, segons portés terra o cendres.
Com a home erudit, el meu pare estava gaudint de la seva visita a les ruïnes de Pompeia. L’havia deixat a l’estació de tren de Garibaldi i m’havia animat, per enèsima vegada, a que l’acompanyés. Vaig declinar un altre cop la seva invitació i vaig dirigir-me cap al port, doncs m’havien encarregat una crònica que havia d’estar penjada a la pàgina web l’endemà mateix. Al arribar a l’enclavament per l’entrada de porta marina, el meu pare va enfilar directament al centre neuràlgic i polític de l’antiga ciutat, el fòrum. Delimitat per edificis de l’administració publica, el macellum, la basílica, la mensa ponderaria i temples dedicats a diferents divinitats, a l’oest, en el d’Apol·lo, descobrí una nena. Estava sola, espantada i anava d’una banda a l’altre del temple, entre les columnes, buscant algú. Amb un gran sentit del deure, el meu pare li preguntà on era la seva mare, però ella no sabia ben bé què contestar a un desconegut, només balbucejà «mama».
Entusiasmada amb la seva nova joguina, una càmera de fotos, segurament s’havia allunyat de la seva família quan la fumerada havia començat a sortir del cràter del volcà. Va ser llavors quan alguns visitants abandonaren el recinte, però de forma dissimulada. Pompeia no està justament a la falda del Vesuvi però sí suficientment a prop per tornar-la a arrasar. Tot i això, molts turistes van pensar que es tractava d’un espectacle d’estiu per entretenir-los, en canvi d’altres no se’n refieven i marxaven com qui no vol la cosa, lentament, mirant la muntanya de reüll. L’ambient era tens i la nena plorava desconsoladament. Així que el meu pare canvià d’opinió i s’afanà a dur a terme el que havia començat amb intenció d’estudi, travessà el fòrum per la via stabiana en direcció a la porta el Vesuvi amb l’esperança de donar amb la mare de la criatura. Les últimes fotografies de la càmera de la nena eren de la casa del faune, i cap allà es va dirigir.
La portava de la mà, ella es movia només per inèrcia i perquè l’estirava, estava concentrant tots els seus esforços només en bramar. El meu pare era gran, tenia gairebé setanta anys i ja caminava amb dificultat, feia temps que li feia mal la cama si l’exercitava més de vint minuts. A més a més, la part de la carretera de la via estava construïda amb grans pedrots amb espais entre ells perquè hi passessin les rodes dels carros. La part dels vianants eren més llises, però per travessar d’una banda a l’altra s’ha de saltar els blocs de pedra que ni el meu pare ni la nena estaven en condicions d’utilitzar àgilment. Per si fos poc, cada vegada hi havia més gent que anava en direcció contrària, cap a la sortida, però ells dos s’hi allunyaven endinsant-se cap al perill i, tan aliè a la por, m’enviava notes de veu per descriure’m on es trobaven en tot moment per si algun servei de salvament els havia d’anar a buscar en un moment determinat. Malauradament, no me’n va arribar cap, el núvol impedia la cobertura.
La cendra queia sobre el ferry al aproximar-se a l’enclavament, cada vegada més calenta i densa. També rocs i pedres ennegrides i cremades pel foc, al pas que el mar s’obria com un gual i les platges es veien obstaculitzades pels cascots. Allà, la situació devia ser similar o pitjor, no ho sé, el meu pare no m’enviava àudios de plany sinó d’una practicitat i sentit del deure admirables.
Va estar a punt de tornar enrere, però va decidir seguir per entrar a la casa
del faune i refugiar-s’hi. La nena va entrar-hi tan esporuguida i desbocada que va xocar contra l’estàtua que presidia l’impluvium. Anava amb els braços sobre el cap per protegir-se i els ulls mig aclucats perquè no li entrés la cendra, així que no va veure que davant seu hi havia una cavitat que havia servit per recollir l’aigua de la pluja als antics amos de la casa. Es va
entrebancar i va caure amb tot el pes del seu cos sobre el faune amb la mala sort que la mà que té elevada li va anar a parar a la boca i li va trencar
l’incisiu central.
Al arribar a l’atri, el pati interior on s’hi col·locava l’impluvium, el meu pare la va aixecar del terra, plorava histriònicament, hi havia sang per tot arreu. Pedres negres i ardents no paraven de caure del cel. Abans que alguna enxampés el cap d’un dels dos i morissin allà mateix, el meu pare va arrencar a córrer amb la nena en braços, encara em pregunto com, en línia recta fins a trobar un lloc cobert. Aquest va ser el cubicle on hi havia estat el mosaic d’Issos, el que representa la batalla entre Alexandre el Gran i Darius III de Pèrsia, ara al Museu Arqueològic de Nàpols.
El port més immediat on un ferry com amb el que navegàvem podia atracar era Sorrento, però per arribar-hi encara havíem d’entravessar la meitat del golf, perquè allà el mar s’interna a causa d’una corba al litoral. Encara que per aquella part el perill no era tant imminent, de moment, ens disposàvem a escapar de la ràfega de cendres i foc si és que amainava el vent contrari. Aquest vent va ser favorable al meu pare i a la nena, que amb aquest breu temps de calma, encara que incerta, van poder sortir. Van anar en línea recta per via de la fortuna i després van girar per via stabiana.
El voldria haver abraçat, consolat i animat per la proesa que estava duent a terme. De vegades m’arribava una mica de cobertura i rebia algun dels àudios, però poc podia fer des d’allà. El que era encara més digne d’admiració era la serenor de la seva veu: passem just davant de la casa de Siric, on s’hi exposen cossos que van ser devastats i compactats per les cendres de l’erupció del 79 d.C. i els primers que se’ls va inserir guix per conservar-los durant les excavacions del segle XIX. Una mica més enrere hi deixem el prostíbul, a dues quadres a l’est del fòrum, que estem ara mateix resseguint en tota la seva longitud. Ja gairebé estem a tocar de les termes estabianes, no les confonguis amb les que estan a prop de la casa del faune, les de Marco Fabio Rufo. Pensa que n’hi ha varies en tota Pompeia. Feia estona que s’havia deixat de sentir la nena plorar.
Mentrestant, al Vesuvi i a altres punts que no aconseguia distingir amb claredat, hi relluïen amplíssimes flamerades i grans incendis. El seu fulgor destacava en el cel ennuvolat. El meu pare, per apaivagar el terror de la petita, li va dir que eren fogueres de gent que ja havia sortit de la ciutat i que de ben segur que la seva mare estava a una d’elles, per això feia senyals, perquè la veiés. Llavors, atès que ja no hi havia vent i les roques queien en picat, van decidir tornar a truncar el seu camí i girar cap a via de l’abundància. Al final de tot arribarien a l’amfiteatre, dintre dels passadissos interiors estarien a resguard. Tanmateix, augmentava cada vegada més la quantitat de pedres que els podrien caure a sobre, al meu pare cada vegada li feina més mal la cama, anava coix i se li feia ardu avançar amb la nena, que es quedava garratibada cada vegada que li queia un roc flamejant a prop.
Llavors, va decidir que es refugiarien a mig camí, a la casa de la Venus a la petxina, no pas on està el mural de la deessa, a l’atri, on qualsevol roc els hagués pogut caure al cap i matar-los a l’instant, sinó dintre d’un dels cubicles. Aquí, aixoplugats, calmava a la criatura: veus aquell fresc? és Venus, la divinitat de l’amor, la bellesa i la fertilitat. Va néixer de l’espuma del mar i va arribar amb aquella petxina del dibuix a les platges de Citera, més tard a Xipre, i allà les Estacions la van vestir i la van portar a l’Olimp, on hi viuen els déus.
Mentre el relat seguia i seguia, l’atri s’omplia de cendres i rocs coberts de foc, alguns dels impactes va partir en dos alguna de les columnes. Si haguessin romàs allà molta estona més no n’haguessin pogut sortir. El meu pare va dubtar molt en tornar o no al ras, però l’edifici vacil·lava degut a les freqüents i llargues tremolors i semblava que els seus ciments corrien d’una banda a l’altra. No obstant, si sortien a la intempèrie era molt probable que una pedra gran els caigués a sobre. Confrontats ambdós perills, doncs, va optar per la segona opció i, així, va constituir el triomf de la raó sobre la por. Es van portar les jaquetes que portaven a sobre al cap com a única protecció contra el que queia i van enfilar carrer avall cap a l’amfiteatre.
L’olor a sofre era insuportable, precursor de les flames que vindrien després. Amb la corredissa, el meu pare va caure i va perdre les ulleres, sense elles no podia continuar, no veia res. La nena estava al seu costat, amb el seu guia i protector vulnerable i desproveït de les lents havia quedat glaçada allà on era. Cridava embogida. Segurament el meu pare va aconseguir aixecar-se arrepenjant-se a l’estructura d’un Thermopolium, agafant-se als orificis on es col·locaven les àmfores per conservar el menjar. Estava totalment desubicat, no sabia si havia caminat endavant o enrere i palpava el terra desesperat buscant les ulleres, només si les trobava ell i la nena tenien alguna esperança de salvar-se. Però, de sobte, el baf caliginós li va tapar la respiració i li va tancar l’estómac. Tot i que va intentar tapar-se la boca per evitar la mort va perdre el coneixement en uns tres minuts. En dos més, la morfologia del seu cos era tota cendra, i ja no hi era.
Quan per fi va acabar l’erupció el dia següent, el seu cos va ser trobat intacte, tal i com anava vestit i exactament en la posició en la que havia marxat. Les ulleres en cendra estaven a un metre. Tot i estar tapant-se la boca i el nas, tenia un posat serè, ajagut contra el mur, era com si estigués descansant després d’una gran gesta. Acabo, llavors, afegint únicament que ho he explicat tal i com ell ho va narrar als àudios i pel que em vaig trobar al lloc on hi va trobar la mort. Tu escull el que més et convingui, Josep, doncs no és el mateix escriure una carta que una crònica, ni dirigir-se a un amic que publicar-ho a Internet.
Tingues salut,
@Nora_Savir.
*Aquesta carta està inspirada en la que escriu Plini el Jove a Tàcit descrivint l’erupció del Vesuvi, catàstrofe en la que va morir el seu oncle, Plini el Vell. La narració sobre els efectes de l’erupció són fidels a l’original, canvien els personatges, les seves peripècies i l’època dels fets.
Català 
English