CRÒNICA DE L’ANTIVIATGE

   Operació tornada… i transport públic. A veure quina una me’n passa aquesta vegada. Carrers endins i acabo trobant una estació, taxis per aquí, autobusos per allà i per aquí sembla que s’accedeix a les vies del tren. Quin embolic. Uns turistes alemanys m’indiquen on puc comprar tiquets, entro, dos persones i una cridòria estrident. Ha passat alguna cosa? Hi ha hagut algun problema? Ja m’ha vist, no m’atén? Sort que no tinc pressa. Ara sí: què vols, bitllet a Nàpols, 6 euros, aquí tens, grazie mille. Es posa les mans al cap i es gira immediatament cap al seu company per seguir vociferant i recuperar el temps perdut. La veritat, no sé si li ha passat res greu, m’espero, deixo que acabi d’explicar el que sigui que estigui relatant, que sembla que li vagi la vida o les cordes vocals. De sobte es gira estranyada, amb expressió de, encara estàs aquí? Thank you, m’etziba. Perdona que interrompi la xerrameca en horari laboral i que tingui una pregunta més sobre el bitllet de tren que acabo de comprar però, em podries indicar on validar el tiquet? si no és molta molèstia, clar. Apa, que com se m’ha tret de sobre, i això que era la única clienta a l’oficina. En fi, una experiència cultural exquisida.

   Recordo quan treballava en el sector del turisme, l’amabilitat, la disponibilitat i el bon tracte eren imprescindibles per conservar la feina. Estic increïblement satisfeta de tenir la possibilitat de desplaçar-me a kilòmetres lluny de casa per poder veure altres maneres de fer, pràctiques laborals i adquirir coneixements. Enriquidor… Ah si! En una botiga de Nàpols em va passar una cosa similar, m’ho apunto també. La targeta de crèdit no funcionava, la caixera ho va intentar un parell de vegades, i al no poder executar el pagament va treure tots els productes que volia comprar de la bossa, ni em mirava… Però jo sí, fixament, analitzava tota la gamma de colors del seu iris, les imperfeccions del traç de la línia negra de maquillatge i vaig arribar a comptar, fins i tot, els emplastres de rímel a les pestanyes. Tinc vint euros al moneder, puc pagar tot això que estàs apartant, a veure si en algun moment et dignes a preguntar si tinc cash.

   Enriue’s de totes aquestes anècdotes és de gran utilitat, i més quan les expliques davant les habituals birres i braves amb els amics, molt torrades d’humor, pessic d’exageració i salsa d’egolatria. La gent que em vegi pel carrer comercial de Salern pensaran que estic tarada, m’aguanto el riure en públic, així que no els trauria pas la idea. He gastat tots els estalvis d’un mes i la costa daurada segueix sent irreductiblement… semblant?. Tot i que els gelats són immillorables, me’n vaig mentalment a la serenor del meu poble, veure la gent de sempre, una conversa amb algú que em conegui bé i sortir del com et dius?, a què et dediques i quant de temps estaràs aquí. Donar-li la mà i tenir petitons… se m’enrogeixen les galtes només d’haver-ho pensat, realment estic pensat en tornar a casa?. La jo de fa deu anys em clavaria una plantofada.

   Deixa estar aquests pensaments que encara t’atropellaran. Sí, confirmo, en un carrer de vianants em puc quedar sense dits als peus. Quatre nanos, ja grandets, juguen a fer curses de bicicleta, un s’atura a dos centímetres de mi frenant-me bruscament, a mi i a les meves cabòries. Gairebé m’estimbo contra ell, va de peu cridant alguna cosa al seu amic, que fa piruetes un metre més enrere. Ningú els cridarà l’atenció ni cap policia els posarà una multa? Només me la posen a mi com si fos la única en tot el país que no paga el bitllet de tramvia? Espero que inverteixin bé els 50 euros que he deixat a la administració italiana, recollint tota la merda i escombraries que hi ha per terra, per posar un petit i casual exemple.

   El tren és un cubicle ple de gent, dreta i asseguda als seients, escales, passadís, etc. Com una llauna de sardines, però vives. Tot esdevé un soroll de fons al que t’hi acostumes, així que cometo un gran error, desenfundar l’ebook, encendre’l i pretendre llegir durant l’hora de viatge que tinc al davant. En què estaria jo pensant? No era improbable que tingués algú al costat parlant per telèfon, no precisament amb cura de no molestar a la resta de passatgers, però no només això sinó que acaba d’activar la trucada en vídeo, així que veig i sento l’altre interlocutor de ben a prop. Vinga va, que saludo al nòvio. M’està molestant, haig de dir una mentida? No trobo a faltar gens el vagó del silenci de l’AVE. N’hi haurà a Itàlia? Ja es burlava el meu germà quan comentava que volia instal·lar-me a un altre país una temporada llarga, per conèixer-ne la societat i la cultura. Doncs noia, tres tasses.

   Ara bé, quan ha començat a torturar-me auditivament amb vídeos de Tik Tok començo a considerar que la immersió cultural ha tocat sostre. Això ja ratlla la mala educació i el poc respecte per la gent del voltant, sobretot a mi, que em té just al costat. Què li haig de dir? Que fa massa soroll en aquesta olla de grills? Doncs servim-nos d’un tòpic italià i iniciem la vendetta. Així, delecto a tot el tren amb diversitat musical i cultural catalana, la «despechá» de la Rosalia a tot drap, allà, ben a propet de la seva orella. Les mirades assassines són universals.

   El luxe, també homogeni mundialment. Totes les imatges de Google allà, davant meu, a Positano. He practicat molt per ser capaç de reproduir-les amb el mòbil, quan les passo a algú per donar-li enveja haig d’especificar que les he fet jo. El meu mòbil no és de gaire qualitat, no fa falta, així no me’l roben. Amb la combinació adequada d’elements i la llum en bona direcció dono la talla. El que fa l’antic poble de pescadors espectacular és que s’hagi construït en un relleu escarpat i vertical que acaba a pocs metres de la platja. A fer bessons i cap amunt!. Quina obsessió amb les llimones… espelmes de llimona, caramels de llimona, sabons de llimona, vestits estampats amb llimones, arracades de llimones… Això és explotar bé el producte local per vendre’l a preu d’or.