Ja no hi és. Ha marxat tan ràpid com ha entrat a casa meva.M’aixeco i m’incorporo, desorientada i em topo amb el mirall, nua, el llaç que portava tan mil.limètricament posat penja d’un manyoc de cabells del lateral. Què hi ha a la part de la mandíbula? morats en forma de ditades. I als pits? al ventre? a les costelles? al cul? marques i esgarrapades. Em miro i no m’agrada el que veig, ni el que ha passat. Me’n vaig a la dutxa i m’hi passo una bona estona, com si l’aigua pogués borrar-ho.
Ja al sofà, barnús posat i cabells mullats. Ni rastre de tot el maquillatge que portava per ell, però sí de les marques per tot el meu cos. Els flaixos del que ha passat fa una estona passen per la meva ment com si fossin cintes d’una pel·lícula, impossible de posar-hi pausa. Estic bloquejada al sofà, amb la mirada fixe al mateix punt, semblo la meva mare. Així es podia quedar durant hores quan aquells homes a qui convidava desapareixien i no tornaven mai més.
El mòbil no para de vibrar, en aquell grup de Whatsapp on em van ficar estan decidint a quin restaurant aniran a sopar aquesta nit. Poso el mòbil en silenci, em molesta.Fa dos anys que no parlo amb la meva mare, no la trucaré ara. Per dir-li que m’he convertit en una versió més patètica que ella? No val la pena. Al meu pare? Està de creuer amb la seva família, perquè ell en té una, de família. Bé per ell.
El cabell se m’està assecant, el barnús ja no està xop, però les marques segueixen allà, on eren fa un parell d’hores. Encara em fa mal tot i no m’ho vull quedar. Em fotografio els morats, el mugró vermell, els cabells que han quedat al terra de la cuina, la sang que em comença a regalimar per les cuixes i els trossos de pell que salta de cada esgarrapada. Les descarrego i les guardo al drive, a la carpeta de la carpeta i dins d’una altra carpeta. Allà dintre es quedaran, de moment.
English 
Català