Els nens estan bé

Entra a l’establiment i  demana per l’Alex.Ho fa  amb el mòbil enganxat a l’orella i dirigint-se a la empleada de forma concisa  “L’Àlex?”. Ella l’apunta a la llista d’espera, llavors ell li somriu ili va picar l’ullet. Els set minuts que està assegut a la butaca va parla per telèfon: ara riu, ara es concentra i després fa un posat seriós. Arrufa les celles.

L’avisen, es dirigeix cap al bancari, on hi té la taula. No deixa anar l’aparell en tota l’estona, ni tan sols per asseure’s a la cadira. Aguanta el mòbil acostant la galta a l’espatlla, mentrestant, treu alguna cosa de la butxaca de l’americana. Unes fotografies. Les deixa sobre la taula de l’Àlex i segueix amb la discussió atrafegada que ha encetat tot caminant amunt i avall del passadís. 

L’Àlex desapareix, però orna de seguida, suant. Li entrega una bossa. Ell l’agafa, fa un gest de comiat amb l’única mà que li queda lliure i surt per la porta. En deu minuts, tothom queda mut. El director de la sucursal anuncia que avui no disposen d’efectiu pels seus clients, els han robat. Els fills de l’Àlex estan bé, ja ha trucat a casa, però ell encara sua.