Ordre d’allunyament

Vaig entrar a l’edifici, molt decidit. De seguida em va aturar el de seguretat i em va fer deixar tots els meus objectes metàl·lics en una safata i passar pel detector de metalls amb els braços alçats. Li vaig posar molt mala cara i vaig estar queixant-me i remugant durant tot el procés. Encara havia d’aguantar més burrades? Doncs sí. Vaig recollir les meves coses al acabar, ràpid, algunes me les vaig posar directament a la butxaca i em vaig dirigir cap a la primera finestreta que vaig trobar.

– Senyor, m’amenaça, ve a per mi. Em destrossarà la vida!

– Ordres d’allunyament passadís dos finestreta quatre. 

Al meu racó, assegut a la cadira del sheriff, prop del control i amb la vista panoràmica que em proporcionava la meva ubicació, el vaig veure corrent amunt i avall. Vermell com un tomàquet, semblava que fins i tot li sortís fum del cap. El matí se m’estava fent pesat, així que em vaig afanyar a preguntar-li a en Matt cap on anava aquell home.

– L’he enviat cap al departament d’ordres d’allunyament. 

– Ordres d’allunyament? i de què fuig aquest guaperas que acaba d’arribar amb un Tesla? de totes les fèmines d’Arizona? Tindrà feina avui per omplir formularis.

– Segur que sí, va cap a la finestreta d’en Benjamin o al menys això pretén.

– Ara hi corro, després t’explico. 

Vaig començar a caminar, no sabia ben bé cap a on. Aquell edifici era laberíntic, qui l’havia dissenyat, un mico borratxo? vaig agafar el passadís equivocat un parell de vegades i em vaig confondre de finestreta una més. Finalment…

– Bon dia, en què el puc ajudar?

– Li envia mails a la meva dona.

– i…

– Li envia collages amb fotografies de les ferides que li he fet.

– Com?

– Follant!

Gairebé escupo el cafè sobre dels documents que estava revisant la Joyce. El relat no tenia desperdici, no havia sentit res semblant fins llavors. Per dissimular que escoltava, havia entrat a les oficines de l’altra banda de les finestretes, ben a prop de la d’en Benjamin, just al costat de la nova empleada. Qué maca que era, i quins pits que tenia! Li agradava ensenyar-los, però haig de confessar que aquella vegada no li mirava l’escot, estava molt atent a aquella conversa que es posava increïblement interessant. Un tio que s’ha tirat a una nana, i pel que es veu li ha posat ganes a l’assumpte! i ara no se la pot treure se sobre. Això promet, i molt! Joyce, companya, aquí tenim conversa per una setmana o més.

Notava com l’administratiu judicial i els treballadors de les oficines que hi havia al darrera se’m quedaven mirant.

– A veure, l’ordre d’allunyament per qui és?

– Per mi, cap a ella. Vull dir, que no se m’acosti més!

– Perquè li envia fotos artístiques a la seva dona…

– Perquè m’ha torçat el testicle!

…

Realment, l’home que m’atenia estava fent una gran esforç, apretava els llavis, molt i molt fort. Pretenia ser professional i mantenir una expressió neutre. Malauradament, no ho aconseguia pas, cosa que em va enervar encara més. Tan de bo fos a ell a qui li hagués arrancat els cabells d’una estrebada. 

– Haurà d’omplir aquest formulari, si ho fa ara mateix i paga una quota de 53$ li segellarem i constarà la data d’avui com a registre d’entrada. En cinc dies laborables haurà d’omplir aquest altre i enviar-nos-el juntament amb aquest altre document. Si el jutge aprova la documentació haurà d’enviar al jutjat el formulari 3.56 per correu certificat amb signatura de retorn a la demandada explicant-hi el per què de l’ordre d’allunyament. No escatimi en detalls, si us plau. 

…

-El puc ajudar en alguna cosa més?

Vaig agafar els papers i vaig sortir d’aquell lloc infame. 

-Que tingui un bon dia – vaig sentir de lluny. 

El pobre, va marxar bufant i protestant, però jo tenia unes ganes increïbles de llegir tota aquella paperassa i de veure quin tipus d’espectacle presenciariem durant el judici. 

– Benjamin, vinga, fes una pausa i pren-te un cafè amb en Matt i amb mi. Tu a també, Joyce, que ens petarem de riure avui.