Viatge a una illa de sensacions
L’arribada és el teu destí, però no t’afanyis mai en el viatge. Millor que duri molts anys i atracar, ja vell, a l’illa, enriquit per tot el que has guanyat en el camí
Konstantino Kavafis
Multitud d’illes conformen l’arxipèlag grec, difícil és el dilema del viatger al preparar el viatge perquè escollir serà sempre descartar. Santorini, Mykonos, Rodas o Corfú són les més populars, però l’experimentat és conscient que és l’atzar qui configura la fama. Va ser Jaqueline Onassis la que va donar a conèixer la inmesurablement transitada Mykonos i, amb ella, el grup de les illes cíclades. Per contra, les illes jòniques no van tenir tanta sort, o sí? Zákynthos o Zacint és la més meridional. Els venecians la van anomenar «flor de llevant» degut a la suavitat del seu clima i la seva vegetació exuberant.
Buscava un paratge lluny de les rutes turístiques que més es venen, després de visitar la capital preferia un lloc apartat de la massa que arriba a Grècia cada any i, per tal comesa, Zákynrthos és una de les millors opcions. Com que la decisió va ser espontània, vaig haver de prendre el camí més llarg, un autobús que creua la península del Peloponès des d’Atenes al port de Kyllini i embarcar en un ferry fins a l’illa. També hi ha connexions setmanals des d’Argostoli (Cephalonia), molt més freqüents durant el període vacacional, però hi ha vols diaris de quaranta minuts des de la capital i quatre o cinc setmanals des de Cephalonia. De totes maneres, es pot optar per una alternativa més barata, des de Bari (Itàlia) hi ha vols disponibles fins a Zacint. Ara bé, s’haurà de tenir en compte l’escala des del punt d’origen i adaptar-se a la freqüència dels vols, que no són setmanals.
El trajecte va ser llarg però gratificant, en les sis hores d’autobús vaig poder conèixer algun aspecte més del caràcter dels grecs. Tot i compartir la sociabilitat i la gresca inherents a l’essència mediterrània, els agrada estar en silenci mentre van en transport, no acostumen a dirigir-se a desconeguts. Això sí, la música tradicional sona a tot volum per si el paisatge no deixés clara la ubicació: abunden les espècies pròpies de la garriga, la màquia i la estepa mediterrània a causa de la desforestació provocada per segles i segles de cultiu i pasturatge intensius. En àrees més boscoses hi trobem alzines, roures, castanyers i, com no, oliveres.
Per fi arribo al port, no hi ha una excessiva rigorositat en la organització però queda totalment patent que dominen el transport marítim. Els passatgers pugen al vaixell en ordre i rapidesa en un petit enclavament on atraquen contínuament tot tipus d’embarcacions. Es palpa que en aquesta nació mai s’ha deixat enrere la cultura de la navegació, això va ser el que els va convertir en una civilització rica, ja que va ser aquest afany errant el que els va portar a la saviesa durant el període clàssic i hel·lenístic. Erudició i coneixement que només adquireix aquell que viatja.
Pugem al ferry amb l’emoció del que mai ha estat en contacte amb el mar d’una forma tant estreta. El trajecte només durarà una hora, temps suficient per passar-lo a coberta gaudint de l’olor a mar i el grallar de les gavines. Se sent la tranquil·litat del mar jònic, calmat i d’onades suaus, que permeten divisar a l’horitzó les omnipresents illes de les costes gregues. Allà, el mariner no és un llop solitari sinó algú de món, per la seva capacitat de saber atracar en ports regentats per gent tant diversa. El mateix Ulisses va haver de lidiar amb ciclops, bruixes i sirenes. Tot i que si es prefereix un petit descans després de l’aventura, es pot refugiar al bar de l’interior de l’embarcació on hi trobarà begudes fresques i aire condicionat amb el que podrà pal·liar la calor.
La capital de Zákynthos té el mateix nom. Si el benestar, els còmodes hotels i el còctels nocturns són el seu objectiu per unes vacances de repòs, quedis aquí, dirigeixi’s a l’hotel on tingui reservada l’habitació i deixi de llegir aquest article. Tot el que ve a continuació solament és vàlid per viatgers inquiets. Bé, sent així, el viatge no ha culminat, ens hem de dirigir cap a l’estació d’autobusos, que no es troba precisament cèntrica sinó a l’altra banda del turó. Si carrega una motxilla a l’esquena, aquesta pot ser una bonica excursió, ja que, tot i que el camí és ardu, no pot oblidar detenir-se uns segons, agafar aire i contemplar les meravelloses vistes amb les que ens premia l’esforç: la ciutat de Zacint davant l’espectador que acaba just on comença el mar. Si, per contra, la maleta és massa pesada i es desplaça mitjançant rodetes és més recomanable que prengui un taxi, no són molt cars en aquella zona i sempre estan rondant pel port buscant algun turista que requereixi dels seus serveis.
Arribo a l’estació d’autobusos extasiada per la bellesa del paisatge i il·lusionada per arribar al destí. Encara que no hi hagi molt de tràfec, m’assec despreocupadament a la cafeteria per refrescar-me amb una beguda ben freda. Al cap d’una estona, sóc incapaç de calcular exactament quanta, apareix un autobús del no res, és el número 28, el meu! Motxilla amunt ràpidament i a seguir. Després d’un curt recorregut per una carretera en la que sembla que som els primers en circular en anys, baixo a Alykes. Es tracta d’un poble de costa, d’uns cinc mil habitants que s’estén arràs de platja, només hi ha tres hotels de dimensions no molt grans en comparació als que estem acostumats a veure en enclavaments costers més transcorreguts. Per dirigir-me al càmping on tinc la reserva, camino pel carrer principal, ara desert, tothom està prenent el sol.
El meu racó en aquest recòndit punt del mediterrani seria el càmping Alykes, a uns cinc metres del poble seguint la platja. He estat previsora i he reservat un petit apartament, és molt recomanable fer-ho amb antelació perquè no hi ha gaire oferta d’allotjament però sí alguns visitants, majoritàriament russos i anglesos. Desconec exactament el per què se’n concentren d’aquesta nacionalitat, però a tots ells els atrauen uns elements molt concrets: l’ambient tranquil, les aigües cristal·lines de la platja, les Coves blaves, la cala Navagio i les tortugues. Massa poc moviment per tan variada bellesa, em sento molt afortunada de trobar-me exactament on estic, a la part nord oest de Zákynthos.
Descarrego la maleta a l’habitació, l’apartament està situat dintre del recinte del càmping, és un espai senzill però equipat amb tot el necessari. Disposa de cuina, un llit confortable, armaris grans i un plat de dutxa. Però el que, sense dubte, em faria tornar a aquell allotjament és la terrassa amb vistes al mar orientada en un angle perfecte per sopar contemplant com el sol es submergeix entre l’espuma de les onades. Al matí següent m’aixeco amb ganes d’aprofitar el temps al màxim, el dia anterior havia comprat uns tiquets per una excursió en vaixell que em portarà a un tour per la punta nord de l’illa, els preus no són alts així que el viatger podrà permetre’s el luxe de fer-ne més d’un si ho desitja. Aquestes petites embarcacions que surten cada tres dies disposen de seients a la part superior per el que vulgui tenir una visió més panoràmica i abaix, a l’interior, per el que desitgi analitzar les profunditats de les aigües i, amb sort, divisar alguna tortuga. La tortuga boba del mediterrani porta milers d’anys migrant des d’Àfrica a la badia de Leganàs, el seu principal viver, poden pesar fins a 80 kg. Avui en dia es troben en perill d’extinció i estan protegides nacional i internacionalment.
Després d’un passeig increïble on em vaig meravellar amb l’espectacle geològic dels abruptes penya-segats que limiten l’illa, desembarquem a la primera parada: la cala Navagio. A aquesta allunyada cala encara s’hi troba l’esquelet d’un buc, el Panagiotis, que utilitzava la màfia italiana per transportar whisky i tabac a Turquia durant els anys 30. La catàstrofe va succeir el dia 1 d’octubre de 1980, la marina grega havia interceptat el vaixell i el perseguia a gran velocitat en condicions meteorològiques adverses, la nau no va suportar ni el ritme ni el temporal i va bolcar. Aquesta història sempre s’ha posat en entredit, hi ha qui pensa que tot és una estratègia de marketing del govern grec per atraure turistes i incentivar l’economia de Zákynthos, en declivi a causa dels terratrèmols dels últims cinquanta anys. Així doncs, ja vell i deteriorat, reposa sobre la sorra de Navagio com una atracció pels visitants. És sensacional poder accedir a una diminuta platja envoltada per roques gegantesques i imaginar que formes part de la tripulació del Panagiotis, ja que, malgrat que els materials de l’estructura estan més que oxidats, es pot accedir al seu interior.
Torno al meu ja habitual mitjà de transport i ens dirigim al pròxim destí: les Coves Blaves, un monument natural. La llum del sol que es reflecteix a través del mar i torna a estellar-se a l’interior de la gruta és el que produeix aquest color blau enlluernador que dóna nom a les coves. Tots els tripulants de la embarcació gaudeixen saltant des del ferry a l’aigua i escalant per les roques utilitzant-els com a trampolí, evidentment jo no en sóc una excepció. És imprescindible no oblidar les ulleres de busseig, capbussar-se a l’aigua per observar la varietat de peixos i corall que es difuminen amb el blau turquesa és quelcom que un amant de les bones sensacions no es pot perdre.
Durant el dia, imperceptibles, però al caure la nit obren a Alykes pub i restaurants íntims i acollidors. Escullo Golden Dolphin Restaurant & Beach bar per recomanació de l’encarregat del càmping. És marroquí, porta catorze anys a la illa i mostra savoir faire amb tots els seus clients. Si passeu uns dies per allà, tindreu la certesa de que sempre hi haurà algú disponible per solucionar qualsevol contratemps que pugueu tenir. D’aquesta manera, decideixo fer cas del suggeriment del meu amfitrió, no solament perquè em va assegurar que al Golden Dolphin el menjar és deliciós sinó per la connexió que el restaurant té amb el mar. Les taules de més al fons estan col·locades en una tarima sobre la sorra, on gairebé hi toquen les onades, així que la música ambient no és necessària, els sons marins acompanyaran aquesta vetllada de degustació gastronòmica. Una amanida grega d’entrant permet assaborir diversos productes de la terra: tomàquet, cogombre, pebrot verd, ceba, olives i formatge feta, tots amanits amb oli d’oliva, sal i orenga. La mousaka és el plat estrella, comú a la zona dels Balcans, però a Grècia s’elabora disposant capes d’albergínia, patates, carn picada i beixamel, es cou al forn i es gratina el formatge de la part superior. Durant el postre és típic connectar amb el passat turc del país hel·lènic, el revani és un pa de pessic banyat en almívar pertanyent a les dues nacions.
Mai acostumo a tornar a casa amb les mans buides després d’un viatge, no parlo pas de souvenirs sinó de records i, sobretot, d’experiència. Zákynthos m’ha donat el que buscava: benestar, tranquil·litat i sensacions plaents. L’illa i les seves meravelles han aconseguit saciar la meva curiositat. A les zones on hi vaig estar no hi havia marabuntes de gent, locals plens ni soroll molestos de munió bulliciosa. En una illa tan petita i apartada, el viatger hi trobarà tot el que s’ha relatat i molt més per descobrir.